divendres, 10 de desembre de 2010

Bones Festes

dimecres, 10 de novembre de 2010

Fem salut, anem de marxa (nòrdica)

Fa uns mesos vaig reprendre el contacte amb un vell conegut guia de muntanya. Em va embafar de les virtuts de caminar amb pals... però no de la manera de "caminar amb pals de tota la vida" sinó amb una tècnica específica que es diu marxa nòrdica (nordic walking).

Caminar amb pals.
Moviment i salut estan estretament associats. Així ho reconeixen moltes institucions començant per la Organització Mundial de la Salut. Podem dir que caminar és el primer estadi del moviment i una activitat saludable a l'abast de gairebé tothom. Si a l'acció de les cames li sumem l'acció dels braços ajudats per bastons tenim una activitat física que, amb una tècnica adient, posa en funcionament un gran nombre de grups musculars del nostre cos. La marxa nòrdica o "nordic walking".

La sensació de "tastar" la marxa nòrdica.
Anar amb dos objectes a la mà obliguen a prendre consciència de la coordinació entre les extremitats (braços i cames). Gairebé inconscientment la longitud de la passa s'allarga quan hom és capaç d'aplicar correctament la tècnica (els bastons ens ajuden a impulsar). El repartiment dels nostres recolzaments es reparteix entre les cames i els bastons alleugerint la pressió sobre les nostres articulacions. I, si som capaços d'aprofitat tota l'amplitud dels braços i els bastons, notem com la nostra caixa toràcica s'eixampla per a aprofitar la totalitat de l'oxigen inspirat.

Sense grans implements.
Potser una de les avantatges de la marxa nòrdica sobre altres pràctiques d'activitat física és la simplicitat del material necessari: dos pals. A diferència dels que es fan servir en alpinisme, els pals de marxa nòrdica són més lleugers i els pots afegir un tac a la punta per a fer-los servir en superfícies com l'asfalt. La roba no difereix de la que faríem servir per fer senderisme o per assistir a una sessió de condicionament físic al gimnàs. El calçat dependrà de la superfície sobre la que farem l'activitat.
Podem trobar altres modalitats amb una tècnica similar amb patins en línia, o amb esquís en rodes, o amb raquetes de neu.
Fins i tot hi ha una màquina el·líptica de condicionament físic que recorda la tècnica de la marxa nòrdica i que pot ser un bon complement per quan les condicions atmosfèriques no són gaire favorables.

La seva aplicació.
Aquesta activitat va néixer com un complement d'entrenament dels esquiadors de fons finlandesos. Actualment la podeu trobar en entorns sanitaris amb finalitat terapèutica, com activitat física esportiva-competitiva, o activitat física-salut preventiva, com a reclams o complements turístics.. a la platja, a la muntanya, en urbs...

Els promotors.
A nivell internacional hi ha dues organitzacions que promouen la marxa nòrdica, la INWA i la INFO. Tot i que aquestes dues organitzacions tenen delegacions a Catalunya i ofereixen cursos de formació de tècnics, aquests dies s'està celebrant el primer CIATE que és una certificació emesa per l'Escola Catalana de l'Esport.

Encara no ho sap aquest vell conegut però jove d'esperit, però, després de dos "tastets" de marxa nòrdica, ja m'he comprat els meus primers pals i estic sortint per Collserola... però ja tinc la necessitat de tornar a comptar amb les indicacions i orientacions d'un professional... una mala aplicació de la tècnica pot ser contraproduent per a la salut provocant patologies a l'aparell locomotor... com qualsevol activitat si no es fa ben feta.

diumenge, 10 d’octubre de 2010

Activitat física en l'entorn laboral

Tots sabem que un esportista, abans d'un entrenament o una competició, fa un escalfament per a assolir un rendiment òptim i prevenir lesions. I per una jornada laboral? Ens preparem per a assolir un rendiment òptim? Quines mesures de prevenció prenem?


Fa dos anys que l'organisme on treballo ens va donar l'oportunitat de seguir un curs de caire teòric i pràctic de prevenció dels trastorns múscul-esquelètics en usuaris de pantalles de visualització de dades. L'acollida per part de molts dels meus companys i companyes va ser molt bona i la valoració força positiva.

La necessitat.
La feina que realitzem en el nostre servei comporta que un alt percentatge de la nostra jornada laboral estigui íntimament relacionada amb el teclat, el ratolí i la pantalla de l'ordinador. Si bé és cert que rebem informació i som coneixedors de la necessitat de tenir bons hàbits en la nostra disposició corporal quan treballem... no és estrany que acabem "rebregats" a la nostra cadira o fem servir el ratolí per un costat, el teclat per un altre força allunyat i un munt de papers entre la pantalla i nosaltres. L'ergonomia en el nostre punt de treball ens pot ajudar a tenir una bona "qualitat postural". Però un grup de treballadors varem voler fer un pas més.

L'autoorganització.
La sensibilitat per la presa de consciència del nostre cos en el nostre entorn laboral ens va portar a plantejar la possibilitat de tirar endavant una acció conjunta en el que les mobilitzacions articulars i els estiraments musculars fossin els protagonistes.
  • Acció conjunta perquè una activitat en grup és la suma de moltes voluntats que sovint fa guanyar a la mandra de la voluntat individual.
  • Mobilitzacions i estiraments perquè son dos tècniques que acabàvem d'aprendre o de refrescar i era molt senzill transferir els coneixements adquirits a una activitat concreta.
El darrer aspecte resolt va ser comptar amb algú que compartís i aportés experiència en activitat física per a donar coherència i fer la selecció de diferents exercicis.

El disseny de l'activitat.
L'estructura de l'acció no ha variat gaire en el seu aspecte general però sí que s'ha anat enriquint de diferents matisos. Es tracta de microsessions voluntàries d'activitat física just a l'inici de la jornada laboral.
  • Periodicitat: tres cops a la setmana (dilluns, dimecres i divendres).
  • Durada de la sessió: entre 10 i 15 minuts (inici a les 8:00).
  • Lloc: en el mateix despatx de treball en una zona prou àmplia per a no xocar amb els braços oberts.
Disposats i disposades en cercle realitzem mobilitzacions articulars d'entre 3 i 5 repeticions cadascuna d'elles des del cap fins els peus (aprox. 5 min.) i breus estiraments al voltant de 5 seg. cadascun d'ells des dels peus fins el cap (aprox. 5 min.). Acabem amb una "reconstrucció" o presa de consciència de la nostra postura correcta. Tots els exercicis són en posició dempeus i es poden realitzar amb la roba habitual no esportiva.
Durant el desenvolupament de les sessions han anat apareixent petites aportacions, en alguna ocasió d'aplicació esporàdica, fins a configurar la sessió actual:
  • suport musical
  • un crit (fluixet) o abraçada conjunta al final de la sessió
  • la necessitat de ventilació de la sala per a un millor confort

Els efectes.
Van fer falta 55 sessions ininterrompudes per deixar de fer per primer cop una sessió. Això vol dir sis mesos, temps en el que es pot considerar que una persona ha interioritzat la necessitat i fidelitat a l'activitat física. Hom ho anomena adherència. Des d'aleshores pocs són els dies que no hem portat a terme alguna sessió.
Però més enllà del component "físic" de prevenció de trastorns múscul-esquelètics cal destacar el factor socialitzador de realitzar una activitat sense jerarquia de càrrec. Un exercici de "bon rollo" que té el seu efecte positiu en el clima laboral.
Tot i que no del tot constatable, també caldria tenir en compte si el fet de ser a primera hora també influeix en una major puntualitat...

I no som els primers... ni els únics.
Fa uns mesos varem descobrir que a l'INEF de Barcelona també fan una activitat semblant però amb dues diferències fonamentals:
  • A nivell organitzatiu, es fa en un horari que permet participar a un gran nombre de treballadors i treballadores, tan els que comencen a les 8:00 com els que comencen a les 9:00.
  • A nivell de lideratge de l'activitat, és el propi director del centre qui promou i dirigeix les sessions.
Actualment ja hi ha empreses del sector esportiu que ofereixen serveis d'activitats físiques relacionats amb els conceptes d'empresa saludable o corporate wellness.
Durant aquest temps també hem tingut coneixement de l'interès que desperta en organismes i institucions la relació entre l'activitat física i el món laboral:

Segurament aquelles empreses o organitzacions que vulguin millorar la seva reputació i incrementar el salari emocional al seus treballadors i treballadores optaran per accions encaminades a facilitar l'accés a la salut, i en especial a l'activitat física. Aquest tipus d'activitats tindran un espai en les memòries de responsabilitat social corporativa. I segurament incrementaran la seva productivitat, reduiran el nombre de baixes i fidelitzaran i atrauran talent. Però el més important és que la qualitat de vida dels seus treballadors i treballadores se'n beneficiarà... igual que el clima laboral... i de retruc, la societat en general.

divendres, 10 de setembre de 2010

"Escaqueges" o "Dameges"?

Entrenar un equip i dirigir-lo en competicions requereix un gran coneixement dels seus components. Comunicar correctament allò que s'espera de cadascú és el millor punt de partida cap a l'èxit. Tot i què de vegades els jugadors ens preguntem, què vol aquest (entrenador) ara? I a la nostra vida laboral, què vol el nostre cap?

L'entrenador: entre el lideratge i la gestió.
L'entrenador necessita de dosis de lideratge i dosis de gestor. Lideratge per a descobrir en l'equip allò que és universal a tots els seus components i capitalitzar-ho per anar tots a una. Però també és un gran gestor que coneix i valora les habilitats úniques de cada membre de l'equip i les connecta entre sí. Un entrenador (gestor) corrent juga amb els components de l'equip com si fossin peces de dames. Un gran entrenador (gestor) interactua amb els seus jugadors com si fossin peces d'escacs.
Dirigint com si fossin dames.
(En cap moment vull desqualificar aquest noble joc de taula. Simplement serveix de metàfora per a contraposar-lo als escacs)
Un equip no és un conjunt de peces uniformes que es mouen en un mateix sentit. Molts entrenadors deuen haver tingut aquesta temptació. Tothom actuant de la mateixa manera. En el món de l'empresa també és un gran desig d'alguns caps. Donar les mateixes ordres tot esperant el mateix resultat. I el que és més preocupant: si alguna peça falla només cal substituir-la per una idèntica sense preocupar-se de cap diferència individual.
Dirigint com si fossin escacs.
D'altra banda, aquells que veuen els equips com un conjunt de peces amb característiques particulars cadascuna d'elles, que es mouen en diferent sentit, tenen el repte de coordinar en la diversitat i no en la uniformitat. Als escacs no es pot jugar si no es coneix bé el moviment de cada peça. De la mateixa manera, un equip no rutllarà prou bé si no es coneixen i valoren les habilitats úniques de cada membre. Cal posar la gent en el seu rol per a que es pugui lluir individualment i gaudir de la fita col·lectiva.
10 ajudes per a la direcció (gestió) d'equips.
Entrenar, dirigir, gestionar equips és tractar amb relacions interpersonals. Això vol dir emprar un percentatge superior d'habilitats directives en detriment de coneixements tècnics.
- Coneix el teu equip
- Crea un bon entorn de treball
- Sempre es pot aprendre dels errors
- Construeix un clima de confiança i seguretat
- Tracta als membres de l'equip com persones
- No pressuposem que tothom sap fer de tot
- Tingues una actitud proactiva
- Coneix els interessos dels grups d'interès de la teva feina
- Comparteix i comunica informació
- Justícia i sentit comú han de ser el més comú...
Segurament la millor premisa per a qui li toca dirigir equips és tractar a tots els membres com li agradaria ser tractat a un mateix... I la millor premissa per a qui li toca treballar en equip és saber que hom ha de buscar l'excel·lència personal aprenent a sacrificar-se per la resta de membres per assolir un objectiu comú i compartit. La llibertat d'un acaba on comença la de l'altra persona.




    dimarts, 10 d’agost de 2010

    Som un equip... o "només" un grup?

    Un cop s'acosta el final de la temporada és el moment de moltes entitats o organitzacions d'acabar de fer una revisió dels objectius i dels diferents indicadors per valorar l'equip i prendre les decisions necessàries per a la propera... Però... de què estic parlant? D'un equip esportiu, d'un equip docent, un equip de treball,...

    Un equip o un grup.
    Molts cops hem escoltat, davant d'una derrota esportiva en un partit, que "no hem estat un equip". O en el nostre lloc de treball, que no hem assolit els resultats esperats perquè "no hem funcionat com un equip". És possible que en ambdós casos l'errada hagi estat l'eficàcia i/o eficiència interna de la dinàmica de l'equip. Però no haurem de descartar que la causa del fracàs hagi estat un comportament únicament de grup: un conjunt de persones que persegueixen objectius individuals tot i que (en un principi) sense perjudici de l'objectiu marcat per l'organització, en una estructura fortament jerarquitzada i "sotmesa" a un clar lideratge.
    Tot això si pertanys a una organització. Perquè també podem parlar d'un grup de persones que s'apleguen per a un fi comú però sense excessiva interacció entre elles com poden ser aquelles que assisteixen a un espectacle o a una manifestació. El que no tindria tan clar és si una flashmob és un comportament grupal que requereix d'un treball en equip... 

    Però, què és un equip?
    Deixeu-me manllevar la definició que en fan en Triadó, X.M. i na Gallardo, E: equip és aquell conjunt de persones, altament cohesionades, amb habilitats complementàries i responsabilitats tant individuals com conjuntes que treballen envers la consecució d'un objectiu comú.
    En primer lloc, trobarem persones "condemnades" a entendre's que han de connectar entre elles. El clima o ambient organitzacional ha d'estimular o afavorir la connexió entre les persones i entre aquestes i l'objectiu de l'equip.
    En segon lloc, serà necessari afrontar problemes des de diferents punts de vista. Un equip homogeni acabarà sent endogàmic i xocarà contínuament contra les seves pròpies limitacions o barreres.
    En tercer lloc, en la forma d'organitzar-se l'equip, les responsabilitats "aplanen" les jerarquies per a una major fluïdesa de la informació i les accions. Tothom ha d'estar predisposat a ser líder i gregari quan l'ocasió ho necessiti. Tothom ha de sacrificar-se pel bé comú o ha de "tibar" quan la situació ho requereixi... sense amagar-se.
    En darrer lloc, cal identificar-se amb la fita col·lectiva... i amb la identitat de la pròpia organització. I això ens retorna a allò que hem enunciat en primer lloc.

    Per què en equip?
    • Perquè s'incrementa la productivitat, els indicadors de resultat van a l'alça. L'assoliment de fites individuals i col·lectives van estretament lligades. Però no ens hem de perdre en el curt termini. Un equip necessitat temps per aprendre a ser-ho. Cal saber valorar els tangibles i els intangibles.
    • Perquè l'objectiu és la satisfacció de tots els que tenen algun interès: l'equip en sí mateix (jugadors, tècnics, treballadors, experts, professors,...); els clients (espectadors, alumnes, caps, espònsors,...).
    • Perquè la satisfacció en la realització de la tasca es justifica en sí mateixa. Formar part del projecte ja és un incentiu positiu. Sentir-se partícip del que es fa millora l'activitat diària en contra del conformisme o l'absentisme presencial.
    • Perquè s'enforteix el compromís i la identificació amb la pròpia organització (entitat, empresa,...). Termes com fidelització dels propis membres de l'equip esdevé clau en la futura atracció de nous talents.
    • Perquè es millora la qualitat. L'aprenentatge i la col·laboració generen excel·lència.
    • I perquè, en una societat que vol promoure la gestió del coneixement, la innovació passa per una cultura de treball en equip, en xarxa, compartint no només amb els que considerem "companys" sinó també amb aquells que considerem "competència" o amb aquells que potser pensem que no tenim res en comú.
    I quins riscos tenim al voler fer un equip?
    Fer un equip i el treball en equip en una organització pot comportar un seguit d'inconvenients. En primer lloc, cal invertir temps. Un equip no es crea d'un dia per un altre (bé, "crear-lo" sí, que en traiem un rendiment òptim ja és una altra cosa). Així com els processos de decisió, que també poden requerir d'una mica més de temps. Però aquesta limitació temporal a curt termini queda compensada per la major durada i consistència dels resultats que se n'obtenen.
    El grup pot dissoldre o difuminar les individualitats si no es donen unes bones condicions de coordinació i comunicació. Els "egos", les "estrelles" o les "vedets" poden no ser els millors candidats si no dominen competències relacionades amb la col·laboració. Les jerarquies, dominis o manipulacions interessades limitaran el desenvolupament de tot el potencial dels membres de l'equip. En la mateixa línia, el conformisme pot cedir davant les conductes globals igual que pot passar amb els recursos disponibles, que poden quedar desaprofitats o oblidats.

    Fem un equip...! Per on comencem?
    Podem establir cinc dimensions per explicar un model de conducta d'equip:
    • Lideratge: en la tasca, en el manteniment del clima o ambient i en el reconeixement d'aquest.
    • Estructura de les activitats (organització): claredat de rols i metes, normes de treball acceptades i interioritzades per tothom i control de la tasca (indicadors, quadre de comandament,...).
    • Processos intragrupals fluïts amb feedback constant.
    • Límits de la direcció que no afectin ni coartin la creativitat.
    • Eficàcia subjectiva (el valor dels intangibles): la satisfacció (general, de l'equip i dels clients) i la percepció d'eficàcia (un clima positiu i optimista).
    La temporada 2008-2009 va ser qualificada la millor de tota la història del primer equip masculí de futbol del Barça. Un equip format per jugadors... i un equip tècnic (entrenadors, preparadors físics, metges, recuperadors,...) i personal del club (encarregats de material, del manteniment de la instal·lació, dels accessos,...) i unes quantes persones més... van treballar en equip per a la satisfacció de tot un conjunt de grups d'interès. Però com el mateix entrenador ha expressat més d'un cop, van tenir la sort que la pilota entrés i fossin ells els guanyadors... la temporada següent no han assolit tants títols... però l'esperit es manté intacte.

        dissabte, 10 de juliol de 2010

        Coses que poden passar en una piscina

        Dijous 8 de juliol a la "platja" d'Esplugues de Llobregat. El Parc dels Torrents.  La temperatura ha rondat els 30 graus durant bona part del dia. Ja són dos quarts de set de la tarda i el recinte és ple, tant els dos vasos com la gespa del voltant. És una opció atractiva (i diuen que "econòmica") per remullar-se i prendre el sol sense anar gaire lluny de casa. Fins i tot he vist uns coloms que s'han acostat a beure de l'aigua de la piscina.

        Què faig jo aquí?
        He acompanyat als meus dos fills al curset de natació. Una bona manera d'aprendre i refrescar-se a darrera hora de la tarda. Són dos grups de dos nivells diferents que tenen els seus espais reservats a la gran làmina d'aigua. La resta, banyistes de totes les edats. Ara que ja he vist els grans progressos d'aquesta sessió en els aprenentatges dels meus fills, i que en pocs minuts acabaran i ens faran fora, faig una dutxa i una capbussada.

        La seguretat.
        He comptat fins a tres socorristes que vetllen per a que gaudim del bany de la forma més segura possible. La legislació a Catalunya diu que les piscines que disposin d’un o més vasos amb una superfície total de làmina d’aigua superior als 200 metres quadrats han de disposar, durant l’horari de bany establert, d’un servei de salvament i socorrisme d’acord amb el nombre de persones que es banyen o practiquen la natació, el nombre i la visibilitat dels vasos i les activitats que s’hi realitzin.
        Els socorristes han de poder ser identificats de manera fàcil pels usuaris de la piscina. Als efectes de la determinació del nombre de socorristes es tindrà en compte, com a mínim, la relació d’un socorrista per a cada grup de doscents banyistes o fracció. El nombre de banyistes es calcularà a raó de dos per cada cinc metres quadrats de làmina d’aigua.

        Coses que poden passar.
        Gairebé són tres quarts de set. La megafonia ja anuncia que la piscina és a punt de tancar i esperen que demà tornem. He sortit de l'aigua i, assegut a prop, al costat d'una de les dutxes, miro com els "cursetistes" consumeixen els darrers minuts de la sessió d'una manera una mica més lúdica.
        La gent va recollint tots els seus estris. Algunes persones deuen portar un munt d'hores "torrant-se" i "xopant-se". Els socorristes ja comencen a plegar les umbrel·les que hi ha repartides per la gespa.
        Un nen petit, d'uns dos anys, s'acosta, sol, a la vora de l'aigua. Ja va vestit i "repentinat". Deu estar a punt de marxar. Però la curiositat és immensa. Ja és al costat de l'aigua, intenta mullar-se el peu,... perd l'equilibri i cau a l'aigua.
        El sol segueix escalfant, encara hi ha un bon nombre de banyistes que es resisteixen a abandonar el líquid element. Els socorristes gairebé ho tenen tot recollit.
        El nen queda immòbil, surant panxa a terra. Al seu voltant un grup de nens segueixen jugant. No crec que cap d'ells se n'hagi adonat. Un cop vaig conèixer una tècnica per a que els nadons que cauen a una piscina es tombin panxa amunt, com fent el mor, i així poder seguir respirant. No he volgut esperar a saber si aquest és un d'ells. He saltat a l'aigua i l'he tret.

        La responsabilitat.
        El nen ha quedat dret, plorant. Un dels monitors del curset m'ha vist sortir corrents però no sap per què i se m'acosta. Veu el nen xop i, encara, plorant. "L'has tret de l'aigua?... està sol?".
        Una dona s'acosta i abraça el nen, "què ha passat?... on és el teu germà?"
        Un cotxet sembla que es mogui sol i se'ns apropa. "On erets?... com és que has deixat el teu germà?"
        Darrera el cotxet hi ha un altre nen d'uns cinc o sis anys. "He anat a buscar el cotxet!"
        Jo encara sóc a l'aigua. "Moltes gràcies", em diu la dona, "anaven a buscar el cotxet, i...". El nen segueix plorant i el monitor de natació li toca el cap per tranquil·litzar-lo.
        "Moltes gràcies..." torna a dir la dona agafant el nen petit en braços, arrossegant el cotxet i fent senyals al nen que és una mica més gran per a que la segueixi.

        Els monitors.
        Ja he sortit de l'aigua i m'he tornat a dutxar. Un altre cop prenc possessió del lloc que ocupava fa uns minuts i se m'acosten els dos monitors de natació, un noi i una noia. No sé si és per què m'ha quedat la cara una mica blanca. La monitora intenta fer una mica de broma, "Què? Socorrista accidental?". El monitor intenta reconstruir el que ha passat. On era la mare? On és la responsabilitat dels pares?

        Aquest mateix dia s'ha ofegat una noia en una piscina pública. Les circumstàncies han estat diferents... sobretot el final. Avui a la feina també m'han comentat que la Comissió Europea està iniciant els primers estudis per a establir una norma que pugui evitar les morts en piscines... no només en les públiques, també a les privades. No existeix un risc 0... però sí que podem prevenir i minimitzar la "mala sort". Sentit comú i responsabilitat.

        dijous, 10 de juny de 2010

        Activitat fisicotecnologicoesportiva

        Ho he de confessar, m'estic "enganxant" a les consoles de videojocs... però no a qualsevol... a una que es pot disfressar com a "activitat física"... o potser no és gaire disfressa, potser sí que es real l'activitat motriu que s'hi pot fer.


        De videojocs i jocs motrius.
        Quan hom pensa en videojocs pot caure en tòpics com el sedentarisme i l'individualisme. Però actualment, dos mons que ens poden semblar tan distants com l'activitat física i les videoconsoles que permeten el control del joc a través de comandaments i moviment del propi cos, s'han apropat. Aquells que defensaven les virtuts de l'agilitat i rapidesa mentals, la velocitat de reacció manual (dels dits) i la percepció i orientació en l'espai a través de d'una pantalla, ara troben nous arguments com la realització de certs moviments d'execució "tècnica". Aquells que criticaven el seu sedentarisme i l'individualisme es troben amb opcions multijugador de participació simultània o consecutiva. El videojoc pot crear situacions psicomotrius i sociomotrius.

        De praxeologia motriu i videojocs.
        Quan Pierre Parlebas va començar a reflexionar sobre la lògica interna de l'acció motriu encara no es podia ni imaginar les dimensions en les que es desenvolupen alguns jocs i activitats de base tecnològica actuals. Sí, motrius. Ja existeixen diferents consoles que tenen jocs guiats pel moviment, jo m'he fixat en una, la wii.
        He passat alguns dels seus jocs pel sedàs dels dominis d'acció motriu... i no tenen molt a envejar a d'altres activitats motrius més "convencionals" anomenades esportives.

        De l'espai de pràctica.
        Una activitat amb una videoconsola la podem realitzar "escarxofats" en un sofà. El nostre espai de pràctica serà estable... tot i que no gaire actiu. Però també podem actuar de forma més activa, bé per la necessitat de fer servir el o els comandaments manuals, o per plataformes d'equilibri, o per la resposta de tot el nostre cos amb o sense referències en el paviment. En tots tres escenaris l'espai de pràctica és estable, no és produeix cap incertesa, és conegut.
        En el primer cas, els comandaments s'han anat tornant cada cop més sensibles als moviments i amb possibilitat d'ordenar diferents reaccions pitjant o accionant botons. En aquest cas la necessitat d'un espai mínim es fa necessària per a realitzar moviments de gran amplitud, bàsicament de les extremitats superiors.
        En el segon cas, la plataforma detecta la pressió sobre ella creant una resposta sobre el joc. Aquí es fa necessari un control postural i reconeixement del propi cos per a interactuar en l'activitat. L'activitat de les extremitats inferiors està molt limitada però imprescindible la propiocepció i interconnexió entre totes les articulacions d'aquestes.
        En el tercer cas, l'espai de pràctica va més enllà de la superfície que podem representar amb els nostres braços estesos com a radi. La participació activa de totes les extremitats es fa necessària per a donar respostes eficients al joc.

        De l'espai de representació de la pràctica.
        Però ves per on, el joc o activitat no succeeix en el nostre espai de pràctica sinó que el nostre moviment és representat en una pantalla que és on de veritat es produeix el resultat de la nostra acció. Aquest espai virtual pot simular incertesa (irregularitat del paviment, vent,...) o pot ser estable (taula de ping pong, pista de tennis,...). Aquest espai virtual ens proporcionarà els estímuls necessaris per a respondre. En el cas del fitness, trobem una proposta interessant d'interacció entre joves i activitat física virtual.


        De les situacions sociomotrius.
        I aquí el final del tòpic del sedentarisme-individualista de les videoconsoles. La possibilitat d'actuar amb companys en activitats motrius col·laboratives i en oposició. Bé de forma simultània amb un comandament cada participant o de forma consecutiva (com pot ser si es fa servir una plataforma).
        Però la relació amb adversaris o companys no es limita a "éssers reals" sinó que permet interactuar amb personatge virtuals, bé com a companys o bé com a adversaris. Potser és massa agosarat denominar situació sociomotriu quan només existeix un únic personatge real. Ho podríem catalogar com a situació sociovirtualmotriu en les seves dues categories de virtualcol·laboració i virtualoposició.

        Jocs tecnològics i activitat motriu és una associació relativament recent. O més ben dit, la tecnologia a arribat a l'abast d'un gran nombre de persones. Però més sorprenent que aquesta joventut d'aquestes activitats és la rapidesa amb la que surten noves aplicacions, sobretot de sinergies amb altres camps del coneixement. Agafeu-vos fort que ens queden perviure moltes experiències fisicotecnologicoesportives.

        dilluns, 10 de maig de 2010

        La competitivitat, la competició, l'esport i el joc

        Fa uns quants anys (potser ja fa alguna dècada) comença la sessió de jocs del curs de monitors de lleure infantil i juvenil llençant una pregunta a l’aire als joves aspirants a conduir canalla en esplais i altres tipus d’agrupaments.

        A l'esplai o, en general, en les activitats de lleure, hi té lloc la competició?

        La resposta normal sempre era un depèn, o l'aplicació d'un petit percentatge a activitats de competició i un major percentatge a potenciar les de cooperació. Però aquest cop el grup va començar a defensar que moltes activitats han de ser competitives perquè la societat en la que ens trobem ho és.
        En un primer moment aquest raonament em va desconcertar per la rotunditat amb que alguns membres del grup van defensar la posició. Per uns moments vaig quedar més glaçat que els habitants de Catalunya aquest mes de març. L’estereotipo en el que ens encasellen als que ens dediquem al món de l'educació des del temps de lleure, sovint des del voluntariat i de vegades amb uns ideals o motivacions una mica "somiatruites", s'havia transformat com la pesseta a l'euro canviant tot el seu valor.
        Sort que va sortir un alumne que estava d'acord en que la nostra societat és competitiva fins a extrems molt radicals, però per això s'estaven formant ells, per a aportar la seva espurna de canvi i millora del món que ens envolta.
        Ni la competició és tant dolenta ni és tan bona. Com tants i tants altres aspectes de la formació de l'infant i l'adolescent (i de l'adult) caldrà tenir en compte en quin moment i amb quin grau d'exigència aplicarem activitats de competició (o competitives). Perquè les activitats competitives també són una eina d'aprenentatge per les situacions en les que ens troben en la nostra societat.

        Aspectes competitius de la nostra societat.

        La competició és un mitjà de comparació amb un altre. Permet conèixer l'assoliment d'un objectiu o referència externa. Però també desencadena un seguit de processos de superació de la capacitat personal tot motivant l'adaptació a les condicions de l'entorn. En aquest cas ens referim a una referència subjectiva o interna.
        La competició no és patrimoni de l'esport. La competició i la competitivitat són presents en molts aspectes de la nostra societat:
        • tenir una nota de tall per entrar en una universitat;
        • gaudir d'incentius per haver estat el que més ha treballat (p ex vendes);
        • concursos de TV i ràdio;
        • eleccions polítiques;
        • aprovar unes oposicions per a aconseguir una feina.
        Algun cop he sentit que aquells que han nascut en generacions molt nombroses són més competitius que els que les seves generacions ho han estat menys. Aspectes com la facilitat a l'accés al món universitari o al món laboral fan que el caràcter de l'individu sigui més o menys competitiu. En certa manera és allò que la gent gran ens diu: si passéssim una guerra com ells ja ens espavilaríem més...
        En el món animal (vull dir els que no són humans) aquest esperit competitiu es presenta en la forma més primària, la satisfacció de les necessitats més bàsiques, l'esperit de supervivència. Hom ha fet la premonició que en pocs anys els humans competirem per un recurs tan bàsic com l’aigua potable a causa de la seva escassetat.

        Els beneficis i els riscs de la competició esportiva en infants.

        Quan un infant decideix (o els seus pares ho fan per ell) practicar un esport, entra en un procés en el que rebrà la influència d'un gran nombre d'impactes del seu entorn:
        • els companys;
        • els rivals o adversaris;
        • els entrenadors, tècnics o formadors;
        • els àrbitres;
        • els familiars i amics;
        • els dirigents o directius (escola, AMPA, club,...);
        • el tractament que en fan els mitjans d'informació del seu esport;
        • els professionals de l'esport.
        En certa manera es trobarà exposat o exposada al perills que comporta la competició mal enfocada:
        • conductes agressives i violentes tant físiques com verbals;
        • el resultat (premi o victòria) per sobre del procés (plaer del joc);
        • situacions d'eliminació i excloents;
        • excessiu estrès competitiu i pressió per la victòria i l'èxit;
        • entrenaments i competicions exigents i dures;
        • ús de mitjans no lícits o legals (trampes, dopatge,...);
        • sensacionalisme dels mitjans de comunicació;
        • especialització dels infants massa aviat en processos selectius que provoca exclusions i marginacions;
        • excessiva rigidesa i sistematització d'entrenaments i pràctica;
        • abocament de falses expectatives dels pares;
        • lluïment personal del tècnic o entrenador.
        Per sort, encara en som molts que creiem que també podrem trobar beneficis en la competició orientada des d'una perspectiva educativa:
        • saber acceptar les victòries (guanyar) i les derrotes (perdre);
        • motiva la millora i superació personal així com l'acceptació de les pròpies limitacions (autoconeixement);
        • exigeix l'esforç i la lluita personal per a la superació de dificultats que portin a l'assoliment d'un objectiu (individual o col·lectiu);
        • canalitza impulsos agressius (alliberament d'energia) i afavoreix l'autocontrol;
        • estimula l'aprenentatge i el desenvolupament de la capacitat de moviment (aptituds motrius i psicomotrius);
        • afavoreix l'establiment de diferents relacions personals;
        • educa l'adquisició d'hàbits de respecte a normes (reglament) acceptades de manera voluntària.


        Fases d'introducció de la competició en el procés educatiu d'un infant.

        L'aprenentatge d'un esport ha de ser respectuós amb l'evolució de l'infant. Hi ha esports que per les seves característiques demanen una iniciació en edats molt joves per a assolir un bon nivell tècnic. En general això passa en modalitats o especialitats individuals. Però en altres casos un bon nivell de pràctica anirà associat no només a una execució tècnica sinó a una maduració tàctica. És el cas d'alguns esports d'equip.
        En ambdós exemples tothom està d'acord en que cremar etapes anirà en contra de la motivació de l'infant per continuar practicant el seu esport o qualsevol altre. Però sí haurem d'anar marcant uns passos o esglaons entre la iniciació, la tecnificació o perfeccionament i l'alt nivell o rendiment, i no crear falses expectatives.
        En el següent quadre es pot veure un resum de diferents autors relacionat amb les fases d'aprenentatge motriu i el paper de la competició:



        Esports adaptats a cada edat.

        Cada cop més els reglaments dels esports s'han adaptat a les característiques de l'infant reduint l'espai, el material emprat, el temps... i fent les regles més comprensibles o permissibles.
        A continuació, seguint P.Parlebas i afegint aportacions de M.Hernández, B.Blázquez i J.Riera, classifiquem i comentem alguns esports que es practiquen en edat escolar a Catalunya tot comparant-los amb el que practiquen en categoria absoluta:




        En la darrera revista Apunts d'educació física i esports podeu trobar un article centrat en l'etapa d'iniciació esportiva.

        Formes d'organització de la competició.

        Cada esport i preesport té les seves peculiaritats a l'hora d'organitzar les confrontacions entre adversaris. Des de les jornades semi-competitives fins a les formes més complexes d'eliminatòria, trobem tot un ventall de possibilitats de diferents durades i nombre de participants per a motivar la participació.
        Les formes de competició poden ser de lliga o punts en les que tothom s'enfronta a tothom; de copa o eliminatòria en les que cada enfrontament dona accés a la següent fase amb la possibilitat de ser repescat; o una combinació d'aquestes.
        En termes generals, les competicions de lliga o punts premien la regularitat, mentre que les de copa o eliminatòria premien l'actuació d'aquell moment en concret.

        Però la pressió per captar, retenir i explotar talents esportius fa que sovint tots aquests processos es comprimeixin i s'accelerin. Algunes modalitats esportives ho justifiquen per no "frenar" el talent d'alguns infants amb projecció de futur... pel que poden arribar a ser... però tots al final no són i seran més que persones. I això ens fa pensar més en una formació integral.

        dissabte, 10 d’abril de 2010

        L’escola ensenya o s’hi va a aprendre?

        Reflexions a partir de les primeres conclusions de la X Jornada: Què ha d’ensenyar l’escola? 02.12.2009 (edu21, Centre d’Estudis Jordi Pujol).


        Aquells que tingueu infants al vostre càrrec és possible que us hagi tocat passar el tràngol o aventura d’escollir escola. I els que no en teniu (d’infants), us proposo el repte de pensar-hi.

        És possible que us hagueu plantejat quins criteris “pesen” més en una elecció d’aquest tipus. Des de la radicalitat de preguntar al propi infant quina escola prefereix fins a criteris de laicitat o religiositat del centre. Des de la “qualitat” de les persones que hi trobarem (docents i companys) fins a la qualitat més material (instal·lacions). Des del tipus de mètodes més “progres” o “moderns” a mètodes més “rígids” o “tradicionals”. Des dels més “bàsics” als que tenen més “complements” (activitats extraescolars)... Al final el que cercarem seran respostes al Què? Qui (i amb qui)? On? Com? I us asseguro que serà ben difícil donar el pes proporcional a cada resposta! Potser per la gran interconnexió entre totes les preguntes.

        El Què i On pot ser relativament fàcil objectivar-los. En el primer cas perquè el currículum està escrit per a tothom i en el segon perquè només ens cal mesurar metres quadrats... El Qui i el Com ja seran més difícilment comparables. Si això fos un plat de cuina, els ingredients i la cuina poden ser els mateixos però qui cuina i com ho fa esdevé més un art o intuïció on la proposta de valor és, a priori, intangible.

        Què ha d’ensenyar l’escola està íntimament lligat al Com... (sí, també al Qui i On, però caure en la temptació de passar del Què al Com és irresistible). Què ha d’ensenyar l’escola ens obliga a imaginar quin tipus de societat ens agradaria. Això ens ha de portar a veure l’escola com un espai més (físic, temporal i humà) en el camí de descoberta (i capacitat de sorprendre) d’un mateix i de les relacions que estableix amb l’entorn. Què descobrim i Com ho fem és el gran motor i motivació per engegar tots els processos que s’han de desencadenar a l’escola... i més enllà de l’escola, al carrer, a casa,...

        L’infant (i així em centraré en l’etapa que anomenen educació primària) s’ha de saber conèixer i reconèixer des de les emocions. Ha de ser capaç de conèixer i reconèixer el seu entorn més proper i anar engrandint-lo progressivament. I ha de comunicar-se i expresar-se mitjançant tots els sentits (gust, oïda, vista, olfacte i tacte) a través de diferents registres (oral, escrit, plàstic, musical, corporal,...).

        L’infant ha d’emprendre la descoberta (recerca) i crear i construir (innovar) solucions a les situacions que vagi trobant al llarg de la seva vida. Ha de desenvolupar el sentit crític enfront la sobreinformació de la societat actual. I ha d’interactuar en xarxa emprant la seva creativitat i la cooperació (cocreació) com a primeres eines de “supervivència”.

        L’infant ha de conèixer i fer servir una “caixa d’eines” en la que emmagatzemar un seguit de coneixements tècnics (mecànics, funcionals, utilitaris, científics,...) als que poder recórrer per a entendre el funcionament material o biològic. Però més important que això no és “tenir” els coneixement i saber-los aplicar sinó saber on cercar i trobar-los. És aquí on les noves tecnologies esdevenen companyes necessàries i inseparables... i no objectius en sí mateixos.

        Però hi ha competències amb vocació d’hàbits. Competències que en alguns moments han semblat segregades per la seva transversalitat (o que es dilueixen per no ser “importants”). El clima de l’aula és determinant en al connexió entre l’alumnat i el professorat. Un clima adient és imprescindible per a l’estimulació de l’aprenentatge. Hàbits que sovint estan formulats com a normes de convivència... de sentit comú. Fer una fila, no entrar “assalvatjats” a un aula, presentar una fitxa “neta i polida”, seure bé en una cadira,... són actituds,... o hàbits,... o continguts de competències,... que no s’entenen si no són expressats en termes de causa i conseqüència... no com a capricis descontextualitzats. El joc és, ha estat i ben segur que encara serà un gran mitjà d’aprenentatge... no només dels infants, sinó dels adults. Ara sí que estic marxant cap al Com.

        Fins aquí algunes esquitxades de Què s’hi pot aprendre a l’escola (no el que s’ensenya). Però sense perdre de vista el Com. El Què i On els podrem escriure i agradaran més o menys als diferents grups d’interès (alumnes, famílies, societat civil, polítics,...). Però el Qui i Com necessitaran de canvis d’actituds i temps per a veure que aquesta ha de ser la proposta de valor de la nostra educació. 

        L’infant és el centre d’interès de l’escola (em permeto la llicència de “només” incloure a mestres, professors i professores, monitors i monitores, personal d’administració i serveis) i el seu principal “client”. Nosaltres (sobretot la família) hem de saber alinear tots els esforços per a acompanyar-lo en aquest camí... per a que ell, en un futur, sigui el que ens acompanyi.

        dimecres, 10 de març de 2010

        I si la culpa de la crisi fos del senyor Monopoly?

        Fa poques setmanes que, per "culpa" dels meus fills i dels Reis Mags d'Orient he tornat a jugar a aquell "emocionante juego de las propiedades inmobiliarias". Sí, en efecte, el Monopoly. Com que feia anys que no hi jugava i sóc d'aquells que els agrada llegir les instruccions... me les vaig tornar a mirar. Potser era el primer cop.
        Segons explica l'empresa propietària d'aquesta marca, va ser un aturat estatunidenc el que va inventar un joc on tots "podrian saborear la buena vida" (ho escric en castellà perquè, tot i que existeix la versió de Barcelona, no he trobat cap opció a la pàgina web ni les instruccions en català). Crec que no li va sortir malament la pensada.

        Les instruccions.
        És cert que hi ha jocs que potser no caldria llegir les instruccions... total, al final ho jugues a la teva manera adaptant tot allò que vulguis! Però si us entreteniu a mirar-vos les del "Monopoly Estándar", primer et trobes amb un enfocament positiu perquè guanya "l'únic jugador que quedi a la partida que no estigui en bancarrota"... però, si seguiu endavant, trobareu una lectura més "fosca" des del punt de vista d'educació en valors en lletra petita (ah! sempre en lletra petita): "Recorda: el teu objectiu no és només fer-te ric. Per a guanyar has de fer que tots els altres jugadors caiguin en bancarrota!". Ja ho sé que és el mateix. Però, en un moment de crisi econòmica i política, us imagineu com deu ser una partida? Hi ha diferència entre ficció-joc i realitat?
        Només dos apunts més sobre les instruccions: "La Banca mai es queda en bancarrota. Si la Banca es queda sense diners, el banquer pot disposar de tot el que necessiti mitjançant pagarés escrits sobre un bocí de paper qualsevol" (com si fos el primer contracte del Messi). O sigui, com a la vida real, la banca mai perd, sempre guanya.
        Per acabar aquest bloc, en un destacat t'adverteixen que juguis bé, "els jugadors mai poden prestar-se diners uns a altres ni intercanviar promeses de no cobrar un lloguer en el futur, etc. Tots els impostos i multes s'han de pagar a la banca". Ja hi tornem a ser amb la banca!

        Joc i valors.
        No sé si els grans emprenedors han estat bons jugadors del Monopoly. Algunes tímides veus han apuntat les escoles de formació de negocis com una de les causes de la crisi actual. Cal revisar el paper dels valors en la formació en general i en el sistema liberal en concret. No fa gaire he vist una iniciativa per a infants que s'anuncia com a colònies d'estiu per a emprenedors. Benvinguda sigui la segona edició d'aquesta iniciativa si va ben acompanyada d'ètica i del concepte d'emprenedoria social.

        Joc: entre ficció i realitat.
        Però si l'Oriol Ripoll en un dels seus blocs parla bé del Monopoly, segur que dolent no és... el joc, es clar! i l'Oriol tampoc!. No crec que a ningú se li ocorri pensar que a tots aquells que ens agrada jugar a alguna de les variants del joc de pilota de "matar" (en castellà en diuen "balontiro") siguem assassins en potència. Però en canvi puguem ser una mica reticents a jocs com el paintball en el que les armes tenen alguna semblança amb les reals. Ficció i realitat més distant o més propera.
        En el Monopoly l'intercanvi de diners és real i estimula el saber comptar, fer percentatges, estalviar, gastar...
        Potser podríem repensar algunes regles del Monopoly per transmetre altres valors com la possibilitat de formar cooperatives i compartir despeses i ingressos. O "tunejar" alguna carta de sort o caixa de comunitat com a catàstrofe natural que fes perdre tot el que tens i propiciés una reunió de donants desinteressats per a que el jugador o jugadora poguessin refer-se...

        Suposo que seguiré jugant al Monopoly però, no us fa una mica de pena arruïnar al vostre fill o filla, o germà o germana, o pare o mare,...? Vull dir en la ficció, no pas en la realitat... o també passa això?

        dimecres, 10 de febrer de 2010

        De la salut a la malatia i tornar a la salut.

        Fa sis mesos el meu cos em va fer un "reset". Em vaig apagar a causa d'una "agressió" externa que em va "atacar" des de dins del meu propi organisme. El "software" va fallar i el "hardware" va deixar de funcionar. Poc a poc tots els mecanisme s'han tornat a interconnectar.



        De la salut a la malaltia.

        El concepte de salut de les persones és molt ampli. Fins i tot m'atreviria a dir que la manca o deteriorament, per mínim que sigui, d'algun dels aspectes que l'envolten, acaben repercutint, tard o d'hora en l'estat de salut general. No podem entendre l'ésser humà com un conjunt de parts enganxades entre sí. I encara menys, sense un diàleg, relació o interconnexió amb tot el que l'envolta. La salut no es mesura només amb un conjunt d'analítiques i proves mèdiques. Aquestes són dades d'un estat momentani, d'una foto. Son indicadors reactius que ens informen del que ha passat... però ens poden apuntar o deixar intuir altres orígens, causes o tendències.

        El nostre organisme no "s'alimenta" únicament del què mengem. Necessitem altres "aliments" que, de forma equilibrada ens donen forces pel dia a dia. Una alimentació adient ens aportarà nutrients que ens facin funcionar a nivell fisiològic. Però el nostre cos està dissenyat per poder-se moure, cadascú amb la seva capacitat. Fins i tot quan pensem que no hi ha cap moviment, la mínima activitat neuronal pot ser l'inici d'una gran acció comunicativa, de relació. El nostre entorn és ric en "aliments" que enriqueixen la nostra "dieta" social, cognitiva, intel·lectual. Cal saber seleccionar i tastar les dosis adients tot i que moltes vegades ens trobem amb alguns de tòxics. Cal saber eliminar-los també... o aprendre a trobar antídots cada cop que ens veiem "obligats" a prendre'n.

        La malaltia.

        Però tot aquest equilibri es pot veure trencat. Una malaltia o un accident poden alterar els nostres paràmetres fisiològics... i també els altres. Tots estem exposats a riscos que no podem controlar... tant se val els diners que tinguem o que siguem més guapos o lletjos. Certament hi ha qui "té més números" per patir més i acostumen a ser aquells que tenen menys recursos. Però són d'ells que s'aprenen les lliçons més grans. Aquells que vivim en el "primer món" hem perdut moltes dosis de capacitat de suportar el patiment i el dolor.

        Afrontar una malaltia amb més o menys èxit pot dependre de la manera que hi arribem. Els nostres antecedents clínics, l'edat, els hàbits, l'estat d'ànim, la rapidesa d'actuació dels professionals mèdics i d'aquells que ens envolten. Tot sumarà a favor... o en contra. La medicina tradicional, en el millor dels casos, intentarà posar un tallafoc per a no empitjorar (antibiòtics, alimentació i respiració artificial,...). Atacarà la malaltia. Tot s'hi val. Però darrera de cada actuació hi voldrem trobarem persones, professionals,... comunicació, empatia, confort, informació... El tracte "jo-tu" és més reconfortant que el "jo-allò"... permet superar millor les adversitats i aprendre de la nova situació... resilència.

        Si tot va bé arriba un dia que et diuen que ja pots fer "vida normal" (encara no "vida laboral").

        De la malaltia a la salut.

        Restablir l'equilibri comença per la voluntat d'un mateix. Un cop està tractada la malaltia cal tractar la persona. D'una banda trobarem professionals amb grans coneixements... d'alta banda retrobarem tot allò que varem deixar en un punt i seguit. Potser no serem els mateixos... potser no tindrem les mateixes capacitats d'abans... però haurem d'emprendre el camí per retornar a l'equilibri. Les grans receptes són l'alimentació (i, si s'escau, algun complement... no necessàriament farmacològic-tradicional); el descans, el repòs; el retorn progressiu a les activitats (socials, cognitives, intel·lectuals,... laborals).

        A mi la malaltia em va sorprendre. No la tenia planificada ni, a priori, presentava cap símptoma que em predisposés a caure-hi. Però a mida que vaig anar sent conscient del que m'havia passat vaig descobrir que el que de veritat em feia recuperar eren les persones... del meu entorn familiar, de les meves amistats, dels professionals als que vaig demanar ajuda. Paraules, fets i consells van afavorir la recuperació de l'equilibri... l'antibiòtic "només" em va salvar la vida o va evitar que em quedessin seqüeles...


        diumenge, 10 de gener de 2010

        AVUI COMENÇO

        Avui dia 10 del mes 01 de l'any 2010 començo a escriure... no és que abans no sapigués escriure... és que començo a escriure el bloc. Igual que els meus fills han descobert un nou espai de joc en una videoconsola, jo descobreixo un nou espai... d'idees?... d'expressió?... d'intercanvi?... de gestió del coneixement?... de divertiment?... bé, ja ho veurem!
        Aquí trobareu continguts d'allò que faig o m'agradaria fer. Escriure en poques paraules és un bon exercici per a endreçar allò que et balla pel cap. D'aquesta manera tindré un lloc on desar-ho per a veure-ho i que ho vegin.
        Bon any!