Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris joc. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris joc. Mostrar tots els missatges

10 d’agost 2015

Esport: elements de comunicació

Fa 20 anys vaig preparar un text per a unes jornades de formació per a professionals de la intervenció sòcio-educativa. El meu argumentari versava sobre el poder de l’esport com a element de comunicació entre les persones. Un element no només verbal. Aquest poder de relacionar persones sempre m’ha fascinat i per això he revisat i recuperat alguna de les idees que vaig exposar aleshores per la seva vigència... ja fa 20 anys!!!



Revisió i adaptació del text preparat amb motiu de les Jornades de Formació per a Professionals de la Intervenció Sòcio-Educativa (Escola de l’Esplai de la Fundació Pere Tarrés, Barcelona 27-29 de setembre de 1995)


TU JUGUES O FAS ESPORT?

Tots estarem més o menys d'acord en afirmar que l'esport és un fenomen cultural amb força incidència a la nostra societat. Aquest fenomen se'ns presenta sota diferents aparences: espectacle, lleure-esbarjo, salut, terapèutic, educatiu... Cadascuna d'elles integra persones amb diferents tipus de funcions o rols (...terminologies): espectador, jugador, entrenador, tècnic, educador físic, monitor, àrbitre, mestre, professor, metge, fisioterapeuta, psicòleg, rehabilitador...

Hi ha qui cenyeix la definició d'esport a un conjunt limitat de pràctiques de les quals el màxim exponent en són les disciplines que integren el Jocs Olímpics. Però l'esport es pot entendre d'una manera més àmplia. La institucionalització, burocratització (i fins i tot politització) a la que han estat sotmeses moltes pràctiques esportives han carregat una forta pressió sobre la competició ja des d'edats molt joves.

Un dels principals motius de pràctica esportiva són les relacions d'amistat que s'hi estableixen (tant en infants com en adults). Molts adolescents deixen la pràctica esportiva perquè es tendeix més a una especialització tècnica que no pas a mantenir aquests lligams de grup. Però també molts adolescents troben la manera d'integrar-se en un grup perquè tenen en comú una pràctica esportiva.

Però fer activitat física no només és patrimoni de l’esport. Un company que ha jugat durant força temporades en equips professionals de la màxima categoria del seu esport i que ara està en una colla castellera em comentava "...abans, en el meu esport, una victòria era una alegria per l'equip i veies com l'afició estava contenta. Ara, amb els castells, l'equip ja no en són 12 ó 14 sinó més de 100, i l'afició no són cares anònimes que estan a la grada sinó tot el poble que et coneix i al que coneixes, i una victòria és un esclat de joia compartida entre amics... i a nivell físic has d'estar tant o més fort per l’esport que feia com per a aixecar un castell..."

A grans trets trobem que l'oferta esportiva en el lleure ve de: la institució educativa (esport extraescolar per a infants i adolescents) que balla entre el prestigi de la competició i la formació integral de la persona; el club esportiu (principalment adolescents cap endavant) que representa la cèl·lula esportiva associativa per excel·lència i que, per defecte, se li atribueix la recerca del rendiment esportiu (resultat en la competició); i els centres de condicionament físic o "fitness" (per a totes les edats) en els que l'esport és una oferta de serveis dins dels seus programes.

La intervenció sòcio-educativa fora del àmbits estrictament esportius ha d'estar propera al concepte d'un esport que afavoreixi la formació integral de l'individu, tractat com una tècnica més i no pas com una finalitat en sí mateix. L'esport és una eina de comunicació de diferents canals (verbal, gestual, tàctil, visual...).

UNA MANERA D'ENTENDRE L'ESPORT

"És esport tot gènere d'exercici o activitat física que tingui per finalitat l'assoliment d'un rendiment i l'execució de la qual descansi essencialment en la idea de lluita contra un element definit: una distància, una durada, un obstacle, una dificultat material, un perill, un animal, un adversari, i, per extensió, un mateix." (G. Herbert, 1946)
"Esport és el conjunt de situacions motrius d'enfrontament que van estar codificades sota una forma competitiva i que han estat institucionalitzades." (P.Parlebas, 1978)
"S'entén per esport totes les formes d'activitat física que, mitjançant una participació organitzada o no, tenen per objectiu l'expressió o el millorament de la condició física i psíquica, el desenvolupament de les relacions socials o l'obtenció de resultats en competicions de tots els nivells." (Carta Europea de l'Esport, 1992)

Seguint amb P. Parlebas (1986), defineix els trets característics de l'esport:
  • situació motriu (psicomotriu o sòciomotriu);
  • competició (enfrontament motor, existència de regles-codificació, comporta una victòria-derrota);
  • institucionalització i reconeixement social.

Amb aquests elements va donar un punt de vista des de la sociologia classificant les situacions motrius en funció del mitjà on es desenvolupen i els organismes amb qui es relacionen (companys, adversaris... o absència de relació, individual).

ELS JOCS ESPORTIUS

Si atenem a la lògica interna de les situacions motrius (P. Parlebas, 1986), el joc esportiu com a sistema es representa per la incertesa o no incertesa de:
  • l'entorn físic en el que es desenvolupa l'acció;
  • la relació amb companys que col·laboren en l'acció (comunicació motriu);
  • la relació amb adversaris que s'enfronten a l'acció (contracomunicació motriu).

Autors posteriors van ampliar aquesta xarxa d'interaccions a les relacions que s'estableixen amb el material emprat.

El creuament d'aquestes tres característiques ens dona 8 categories que poden ser classificades en:
  • jocs psicomotors (el participant no estableix cap tipus d'interacció motriu amb altres co-participants -companys/adversaris- tot actuant de forma aïllada);
  • jocs sòciomotors (el participant té la presència de co-participants -companys/adversaris- establint xarxes de comunicació/contracomunicació amb ells).

En els jocs sòciomotors la presència només de companys determinarà situacions motrius de cooperació per a assolir l'objectiu (assegurar una cordada, baixar les veles del vaixell...); la presència d'adversari propiciarà situacions motrius d'oposició (clau de judo, restar un servei de tennis...); la presència de companys i adversaris complementaran les dues anteriors (esports col·lectius: voleibol, rugbi, bàsquet...)

L'ESPORT EDUCATIU

L'esport educatiu enfoca de forma global el desenvolupament de les aptituds motrius i psicomotrius conjuntament amb el desenvolupament afectiu, cognitiu i social; la suma de tots aquests factors dóna com a resultat la formació de la personalitat de l'individu (J. Le Boulch, 1989).

L'esport és plantejat en forma de problema o repte que l'individu ha de resoldre d'una forma individual i/o col·lectiva. En aquest sentit N. Dechavanne (1991) cita la Pedagogia de les situacions. Una situació s'ha de presentar tot esperant una resposta oberta que permeti diferents possibilitats. Aquesta resolució de problemes provoca en l'individu una actitud de recerca a través de la seva activitat espontània (anàlisi dels diversos elements de l'entorn adaptats a les pròpies capacitats).

Un aprenentatge motor correcte ha de tenir mecanismes per a que els coneixements vagin sent assimilats (afavorir els èxits i cercar els motius de les situacions de fracàs). L'enfrontament amb l'activitat per part de l'alumne el portarà a la creativitat, és a dir, l'alumne és el protagonista dels seus encerts i de les seves errades.

En el procés evolutiu del nen, a nivell esportiu, hi haurà tot un conjunt de factors que el faran més o menys ràpid. En tot cas la idea de progressió mai s'ha de perdre. L'esport és un estadi més en la construcció d'activitats relacionades amb el joc i les regles. La competició ha d'esdevenir un estímul de perfeccionament personal en els que la participació afectiva i cognitiva tindran papers importants.

CAP A UN ESPORT PER A TOTHOM (que no vol dir que no sigui educatiu...)

Amb l'esport per a tothom es perden les limitacions que ens dona l'esport institucionalitzat. Les regles es posen al servei dels participants i la seva principal premissa és que tothom ha de poder jugar i guanyar en el sentit més ampli de la paraula. La mesura de la victòria està en relació a les capacitats pròpies de cada individu (avaluació criterial, fixa l’atenció en el progrés individual defugint de la comparació amb la resta de company/es del grup).
Aquest concepte d'esport que cada dia guanya més adeptes no té edats de participació. Podem trobar en un mateix joc-esport d'aquest tipus a tota una família independentment de l’edat o nIvell de condició física.

La participació és voluntària. La finalitat és el moviment pel moviment. Els beneficis associats abasten tota la dimensió de la persona: diversió (lúdic), salut (hàbit de pràctica d'activitat física), manteniment físic (no rendiment), relació afectiva, inclusió social...

Un dels factors motivants és la introducció de materials alternatius que s'escapen dels tradicionals i la utilització de materials tradicional de forma alternativa.

I si caminar és el primer estadi d’aquest esport?

Salut i molta marxa!


BIBLIOGRAFIA.

Llibres amb contingut bàsicament teòric:

ELEMENTOS DE SOCIOLOGIA DEL DEPORTE.
Parlebas, P. - Unisport. Malaga, 1988.

EL DEPORTE EDUCATIVO.
Le Boulch, J. - Ed. Paidos. Buenos Aires, 1991.

MANUAL PARA LA ENSEÑANZA DE LA EDUCACIÓN FÍSICA I DEPORTIVA.
Lamour, H. - M.E.C./Ed. Paidos. Barcelona, 1991.

LA ANIMACION DEPORTIVA.
Soria, M.A. - INDE Publicaciones. Barcelona, 1991.

EL ANIMADOR DE LAS ACTIVIDADES FÍSICODEPORTIVAS PARA TODOS.
Dechavanne, N. - M.E.C./Ed. Paidos. Barcelona, 1991.


Llibres amb contingut bàsicament pràctic:

EL JUEGO PREDEPORTIVO EN LA EDUCACIÓN FÍSICA Y EL DEPORTE.
Garcia-Fogeda, M.A. - Ed. Augusto E. Pila Teleña. Madrid, 1987.

INICIACIÓN A LOS DEPORTES DE EQUIPO.
Blazquez, D. - Ed. Martínez Roca. Barcelona, 1986.

ASPECTOS RECREATIVOS DE LOS JUEGOS Y DEPORTES TRADICIONALES EN ESPAÑA.
Moreno, C. - Gymnos Ed. - Madrid, 1993.

LAS CUATRO ESQUINAS DE LOS JUEGOS.
Guillemard, G. et al. - Ed. Agonos. Lleida, 1988.

JUEGOS Y DEPORTES COOPERATIVOS.
Orlick, T. - Ed. Popular. Madrid, 1986.

DEPORTES ALTERNATIVOS.
Virosta, A. - Ed. Gymnos. Madrid, 1994.


10 d’octubre 2013

6 (+1) propostes d'activitats extraescolars low cost

Molts ja deveu estar en plena "pretemporada" d'activitats extraescolars. Un ragitzell de programes i programacions d'activitats per fer quan la mainada acaba el seu horari lectiu... i tot (o gairebé tot, pagant).

Però segur que entre l'escola i casa nostra modem trobar un seguit de recursos gratuïs (o gairebé gratuïts) per omplir de sentir totes les tardes. Aquí en teniu algunes propostes.



Anar en monopatí o en bicicleta...  

Jugar a bàsquet o futbol o handbol o sòftbol o...


Jugar a tennis de taula... 

 
Treure a passejar el gos o descobrir sargantanes i altres "bitxets" i plantes...

O, simplement, saltar i còrrer... desenganxar el cul de la cadira...


Llàstima que tot això individualment i des de la solitud no és tan divertit com si ho fas en grup amb més infants... però gairebé tots ja estan apuntats a activiats extraescolars... o van directes a casa seva.







10 d’octubre 2011

Nens de parc

Si bé el setembre introdueix la rutina dels horaris escolars a tots els nens i nenes, no és fins l'octubre que s'estabilitza la jornada amb l'inici de les activitats extraescolars o fora de l'horari lectiu. És aleshores que moltes places, carrers i parcs tornen a perdre la categoria d'espai de joc i la releguen (en el millor dels casos) als caps de setmana.

Durant força anys, quan m'han preguntat quin esport extraescolar feien els meus fills jo he contestat que eren "nens de parc". Els meus nens no estaven apuntats a cap activitat. Només sortien de l'escola, berenaven i estaven prop d'una hora jugant amb els nens i nenes que es trobaven al parc o a la plaça.

Per què activitats extraescolars?

Plantejar aquesta pregunta és plantejar en primer lloc el valor que donem al temps que pares i fills estan junts. El temps extraescolar és aquell que es dona fora de l'horari lectiu per la qual cosa perd la condició "d'obligatori" i pot esdevenir, en primer lloc, un espai de creativitat, espontaneïtat i no formalitat deixant a l'atzar l'autoorganització i la llibertat d'escollir.

Però aquesta primera idea perd embranzida si la contraposem a la manca d'espais públics per jugar (sobretot en entorns urbans) o la inseguretat d'aquests. Si a això li afegim la dificultat de conciliar horaris, tindrem que la disponibilitat dels adults també és un handicap.

De quines activitats parlem?

L'oferta d'activitats fora de l'horari lectiu pot ser molt variada. en podem apuntar alguns tipus:
  • les de sentit o funció utilitària: complement (reforç) de l'aprenentatge reglat; l'atenció de necessitats psicopedagògiques; la prescripció de salut (motriu, psicològica...)
  • les de sentit educatiu des del lleure: l'adquisició de noves habilitats o competències en un espai socialitzador en un entorn lúdic; activitats físicoesportives o expressives; activitats musicals i artístiques...
  • les de sentit projectiu dels adults: el trasllat als infants de mancances o frustracions dels pares, mares o tutors...
Quines son les millors activitats?

Depèn... perquè al final, el que se n'ha de beneficiar és l'infant. I cadascun d'ells és únic i irrepetible amb les seves pròpies característiques. Ben segur que no només pesarà la seva opinió. Haurem de tenir l'habilitat "d'encaixar" els horaris d'uns i altres (i no em refereixo només a l'infant i als pares, mares o tutors... molts cops aquests infants també tenen germans...). D'aquesta manera, escollir es converteix en una bona oportunitat per practicar la negociació i el consens. Per desemmascarar la frontera entre la voluntarietat i l'obligació. En tot cas per escollir cal conèixer i per conèixer pot ser útil "tastar" i provar (no tot es limita a l'equip de futbol... hi ha "vida" més enllà d'aquest esport).

En algunes escoles les activitats extraescolars formen part del projecte educatiu del centre perquè se li donen un rang complementari i necessari en la formació integral de l'infant. De la mateixa manera, entitats de lleure infantil i juvenil doten de contingut educatiu un espai de temps no lectiu.

No hi ha fórmules. En cada indret l'entorn cultural tindrà el seu grau d'influència en el tipus d'activitats que es puguin escollir.

Només, per acabar, dos apunts més. El primer, remarcar la importància de la xarxa familiar i social en l'acompanyament d'aquests infants quan surten de l'escola. I el segon i final, que el motiu econòmic no ha de ser una barrera per accedir a poder gaudir d'una activitat... si no és aquella, segur que es pot trobar el mecanisme per a que cap infant quedi exclòs de poder fer una o altra activitat extraescolar fora de l'horari lectiu.


10 de juny 2010

Activitat fisicotecnologicoesportiva

Ho he de confessar, m'estic "enganxant" a les consoles de videojocs... però no a qualsevol... a una que es pot disfressar com a "activitat física"... o potser no és gaire disfressa, potser sí que es real l'activitat motriu que s'hi pot fer.


De videojocs i jocs motrius.
Quan hom pensa en videojocs pot caure en tòpics com el sedentarisme i l'individualisme. Però actualment, dos mons que ens poden semblar tan distants com l'activitat física i les videoconsoles que permeten el control del joc a través de comandaments i moviment del propi cos, s'han apropat. Aquells que defensaven les virtuts de l'agilitat i rapidesa mentals, la velocitat de reacció manual (dels dits) i la percepció i orientació en l'espai a través de d'una pantalla, ara troben nous arguments com la realització de certs moviments d'execució "tècnica". Aquells que criticaven el seu sedentarisme i l'individualisme es troben amb opcions multijugador de participació simultània o consecutiva. El videojoc pot crear situacions psicomotrius i sociomotrius.

De praxeologia motriu i videojocs.
Quan Pierre Parlebas va començar a reflexionar sobre la lògica interna de l'acció motriu encara no es podia ni imaginar les dimensions en les que es desenvolupen alguns jocs i activitats de base tecnològica actuals. Sí, motrius. Ja existeixen diferents consoles que tenen jocs guiats pel moviment, jo m'he fixat en una, la wii.
He passat alguns dels seus jocs pel sedàs dels dominis d'acció motriu... i no tenen molt a envejar a d'altres activitats motrius més "convencionals" anomenades esportives.

De l'espai de pràctica.
Una activitat amb una videoconsola la podem realitzar "escarxofats" en un sofà. El nostre espai de pràctica serà estable... tot i que no gaire actiu. Però també podem actuar de forma més activa, bé per la necessitat de fer servir el o els comandaments manuals, o per plataformes d'equilibri, o per la resposta de tot el nostre cos amb o sense referències en el paviment. En tots tres escenaris l'espai de pràctica és estable, no és produeix cap incertesa, és conegut.
En el primer cas, els comandaments s'han anat tornant cada cop més sensibles als moviments i amb possibilitat d'ordenar diferents reaccions pitjant o accionant botons. En aquest cas la necessitat d'un espai mínim es fa necessària per a realitzar moviments de gran amplitud, bàsicament de les extremitats superiors.
En el segon cas, la plataforma detecta la pressió sobre ella creant una resposta sobre el joc. Aquí es fa necessari un control postural i reconeixement del propi cos per a interactuar en l'activitat. L'activitat de les extremitats inferiors està molt limitada però imprescindible la propiocepció i interconnexió entre totes les articulacions d'aquestes.
En el tercer cas, l'espai de pràctica va més enllà de la superfície que podem representar amb els nostres braços estesos com a radi. La participació activa de totes les extremitats es fa necessària per a donar respostes eficients al joc.

De l'espai de representació de la pràctica.
Però ves per on, el joc o activitat no succeeix en el nostre espai de pràctica sinó que el nostre moviment és representat en una pantalla que és on de veritat es produeix el resultat de la nostra acció. Aquest espai virtual pot simular incertesa (irregularitat del paviment, vent,...) o pot ser estable (taula de ping pong, pista de tennis,...). Aquest espai virtual ens proporcionarà els estímuls necessaris per a respondre. En el cas del fitness, trobem una proposta interessant d'interacció entre joves i activitat física virtual.


De les situacions sociomotrius.
I aquí el final del tòpic del sedentarisme-individualista de les videoconsoles. La possibilitat d'actuar amb companys en activitats motrius col·laboratives i en oposició. Bé de forma simultània amb un comandament cada participant o de forma consecutiva (com pot ser si es fa servir una plataforma).
Però la relació amb adversaris o companys no es limita a "éssers reals" sinó que permet interactuar amb personatge virtuals, bé com a companys o bé com a adversaris. Potser és massa agosarat denominar situació sociomotriu quan només existeix un únic personatge real. Ho podríem catalogar com a situació sociovirtualmotriu en les seves dues categories de virtualcol·laboració i virtualoposició.

Jocs tecnològics i activitat motriu és una associació relativament recent. O més ben dit, la tecnologia a arribat a l'abast d'un gran nombre de persones. Però més sorprenent que aquesta joventut d'aquestes activitats és la rapidesa amb la que surten noves aplicacions, sobretot de sinergies amb altres camps del coneixement. Agafeu-vos fort que ens queden perviure moltes experiències fisicotecnologicoesportives.

10 de març 2010

I si la culpa de la crisi fos del senyor Monopoly?

Fa poques setmanes que, per "culpa" dels meus fills i dels Reis Mags d'Orient he tornat a jugar a aquell "emocionante juego de las propiedades inmobiliarias". Sí, en efecte, el Monopoly. Com que feia anys que no hi jugava i sóc d'aquells que els agrada llegir les instruccions... me les vaig tornar a mirar. Potser era el primer cop.
Segons explica l'empresa propietària d'aquesta marca, va ser un aturat estatunidenc el que va inventar un joc on tots "podrian saborear la buena vida" (ho escric en castellà perquè, tot i que existeix la versió de Barcelona, no he trobat cap opció a la pàgina web ni les instruccions en català). Crec que no li va sortir malament la pensada.

Les instruccions.
És cert que hi ha jocs que potser no caldria llegir les instruccions... total, al final ho jugues a la teva manera adaptant tot allò que vulguis! Però si us entreteniu a mirar-vos les del "Monopoly Estándar", primer et trobes amb un enfocament positiu perquè guanya "l'únic jugador que quedi a la partida que no estigui en bancarrota"... però, si seguiu endavant, trobareu una lectura més "fosca" des del punt de vista d'educació en valors en lletra petita (ah! sempre en lletra petita): "Recorda: el teu objectiu no és només fer-te ric. Per a guanyar has de fer que tots els altres jugadors caiguin en bancarrota!". Ja ho sé que és el mateix. Però, en un moment de crisi econòmica i política, us imagineu com deu ser una partida? Hi ha diferència entre ficció-joc i realitat?
Només dos apunts més sobre les instruccions: "La Banca mai es queda en bancarrota. Si la Banca es queda sense diners, el banquer pot disposar de tot el que necessiti mitjançant pagarés escrits sobre un bocí de paper qualsevol" (com si fos el primer contracte del Messi). O sigui, com a la vida real, la banca mai perd, sempre guanya.
Per acabar aquest bloc, en un destacat t'adverteixen que juguis bé, "els jugadors mai poden prestar-se diners uns a altres ni intercanviar promeses de no cobrar un lloguer en el futur, etc. Tots els impostos i multes s'han de pagar a la banca". Ja hi tornem a ser amb la banca!

Joc i valors.
No sé si els grans emprenedors han estat bons jugadors del Monopoly. Algunes tímides veus han apuntat les escoles de formació de negocis com una de les causes de la crisi actual. Cal revisar el paper dels valors en la formació en general i en el sistema liberal en concret. No fa gaire he vist una iniciativa per a infants que s'anuncia com a colònies d'estiu per a emprenedors. Benvinguda sigui la segona edició d'aquesta iniciativa si va ben acompanyada d'ètica i del concepte d'emprenedoria social.

Joc: entre ficció i realitat.
Però si l'Oriol Ripoll en un dels seus blocs parla bé del Monopoly, segur que dolent no és... el joc, es clar! i l'Oriol tampoc!. No crec que a ningú se li ocorri pensar que a tots aquells que ens agrada jugar a alguna de les variants del joc de pilota de "matar" (en castellà en diuen "balontiro") siguem assassins en potència. Però en canvi puguem ser una mica reticents a jocs com el paintball en el que les armes tenen alguna semblança amb les reals. Ficció i realitat més distant o més propera.
En el Monopoly l'intercanvi de diners és real i estimula el saber comptar, fer percentatges, estalviar, gastar...
Potser podríem repensar algunes regles del Monopoly per transmetre altres valors com la possibilitat de formar cooperatives i compartir despeses i ingressos. O "tunejar" alguna carta de sort o caixa de comunitat com a catàstrofe natural que fes perdre tot el que tens i propiciés una reunió de donants desinteressats per a que el jugador o jugadora poguessin refer-se...

Suposo que seguiré jugant al Monopoly però, no us fa una mica de pena arruïnar al vostre fill o filla, o germà o germana, o pare o mare,...? Vull dir en la ficció, no pas en la realitat... o també passa això?