10 d’octubre 2012

Si l'àrbitre no ho veu... no és falta

Fa unes setmanes el meu fill gran d'11 anys jugava un partit amistós de minibàsquet. Un jugador contrari no parava d'agafar-lo de la samarreta i els pantalons cada cop que el tenia a prop. Una mica sorprès i fart de la situació, el meu fill gran li va demanar què feia agafant-lo tota l'estona... "si l'arbitre no ho veu no és falta", li va dir el noi.

No ens falten exemples, tan en l'esport com en la vida real, que serveixen d'exemple a infants i joves els beneficis d'aconseguir coses i fites fent trampes i mentint.

En certa manera, ens trobem amb el dilema de si tot allò que no està prohibit (legislat) és permès... o només es permet allò que està legislat. D'aquí que molt sovint haguem de recórrer a codis ètics o deontològics per a polítics, en l'àmbit de serveis sanitaris, a nivell associatiu... i també en l'esport.

La nostra actuació no només ha de ser "legal" sinó que també ha d'estar impregnada d'ètica (i algú afegiria: de valors)... no tot s'hi val ni per qualsevol mitjà.