10 de setembre 2011

Diàleg social... també a l'esport professional.

Aquests darrers mesos hem vist alguns esportistes professionals reclamen pels seus drets laborals col·lectius. Per un costat el no inici de la lliga de bàsquet professional dels Estats Units (NBA) i per l'altre les reclamacions, demandes, convocatòries i desconvocatòries de vaga dels futbolistes professionals espanyols i italians.

En el nostre "vell continent" la Comissió Europea va publicar a principis d'aquest any 2011 un comunicat sobre el desenvolupament de la dimensió europea de l'esport a partir del Llibre Blanc sobre l'Esport de 2007.

Un dels punts clau és el diàleg social europeu en el sector de l'esport en el que ha destacat la creació el 2008 d'un comitè en el sector del futbol professional. Una de les principals tasques que l'ha ocupat ha estat avançar en l'establiment de requisits contractuals mínims per als futbolistes.

Però el camí ja va començar uns anys abans quantificant la dimensió del sector (parlen d'uns 2.000.000 de persones); delimitant els diferents subsectors (professional, comercial-oci actiu, associatiu-sense ànim de lucre); i determinant els interlocutors socials d'entre els grups d'interés (EASE per part de la "patronal" i UNI-Europa per la part sindical dels treballadors han estat col·laborant amb la Comissió Europea per a construir aquest diàleg).

D'aquesta manera el món de l'esport cada cop respecta més i està més subjecta als convenis internacionals de l'organització internacional del treball... com qualsevol altre sector. Regulacions que en l'entorn dels treballadors de la Unió Europea eren aplicats des de feia temps però que en el món de l'esport professional han hagut de salvar grans esculls com: mobilitat i lliure circulació dels treballadors o les quotes de seleccionables nacionals i estrangers.

Fins ara s'han succeït tres etapes o projectes per a unificar i donar forma a aquest diàleg:
Segurament que els futbolistes professionals actuïn de forma reivindicativa com a col·lectiu tan a la lliga espanyola com a la lliga italiana sigui un senyal de normalitat laboral. Tot i que de vegades pot resultar xocant per la resta de persones treballadores que, col·lectius amb convenis que fixen sous i condicions molt superiors a la mitjana es puguin queixar i arribar a fer servir el seu dret de vaga. Els futbolistes espanyols tenien per conveni per la temporada passada 2010-2011 mensualitats bàsiques de 5.000 (primera divisió) i 3.100 (segona divisió) repartides en dotze pages més dues extres i les primes que establissin amb els seus respectius clubs... en una jornada com a màxim de 7 hores diàries, 1 dia i mig de descans setmanal i 30 dies de vacances.

Salvant les distàncies i dimensions, no fa gaire un col·lectiu amb unes bones condicions laborals també va esprémer al límit els seus drets laborals...

Caldrà seguir avançant en la construcció del diàleg social en el sector esportiu... i més en concret en el professional que, sobretot en el cas del futbol, està vivint en una bombolla per sobre de les seves possibilitats i caldrà reconvertir. El que no sé és si els governs europeus sortiran al seu rescat com han fet amb altres sectors com el de la banca.