Que el "divendres negre" et sigui lleu

A quina hora acaba d'entrenar el/la teu/va fill/a?

Per a aquells i aquelles que sou pares o mares de canalla esportista sabeu que el mes de setembre és una època "apassionant".

A quin esport(s) l'apunto? On l'apunto? Quants dies entrenaran? Com quadrarà el "tetris" del calendari escolar, extraescolar... amb el meu laboral (...o el dels avis i àvies incondicionals en aquesta tasca de "transfer" d'activitats)?

I tot això sumat al moment "apassionant" de començar el curs escolar: material, reunió d'inici, els pantalons "de vestir" que ja li queden curts i tot això després de viure "assalvatjats/des" tot l'estiu...

Segurament haureu comprovat que, a mida que es fan grans, els horaris d'entrenament van més tard. Fins i tot les competicions esportives, si al principi potser eren els divendres per la tarda, ara et poden caure en qualsevol moment del cap de setmana... però tot i així, els pares i mares som "massoques" i creiem que fer esport és important per a la seva educació integral (...i si els agrada, què s'ho passin bé jugant amb els/les seus/ves amics/gues!!!)

Tanmateix, per què em preocupen els horaris? Aquesta setmana ens han donat el "calendari provisional d'entrenaments de pretemporada" i la sorpresa ha estat que el meu fill petit de 14 anys els dilluns acabarà a les 21:00 i els dimecres i divendres a les 22:15!!!

Sí, teniu raó, són "provisionals" i segur que hi ha centenars d'infants i adolescents que acaben més tard (o no?)... i et diuen que tenim les pistes que tenim... i que estan explorant altres possibilitats canviant els dies d'entrenament (som la primera setmana de setembre!!! els "altres dies" fem "altres coses", hi ha vida més enllà de l'esport extraescolar!!!)... i que ens hem d'adaptar als horaris de Disponibilität de l'entrenador... i el que més despista és que hi ha equips d'una o dues categories superiors que avui hauran entrenat abans que ell!!!

Hi ha qui ja ha fet càlculs: 

• 22:15 fi de l'entrenament (aprofito per fer el darrer glop d'aigua mentre ajudo a recollir la pista) i vaig al vestidor a fer la dutxa
• 22:30 (sent mooolt optimistes) acaba la dutxa i cap a casa
• 22:45 (si no vius gaire lluny) arribes a casa, endreces la bossa amb tota la roba mullada i a sopar (...si és que ja el tenim tot preparat...)
• 23:00 acabes de sopar i ajudes a recollir taula, tot i que, no sé si us passa a d'altres famílies, l'estona de sopar és l'única que ens trobem tots junts i ens podem explicar alguna cosa (...ni que siguin adolescents, de vegades també expliquen coses i és altament saludable fer-ho i escoltar-los)
• 23:15 (amb una mica de sort) ja tenim les dents raspallades i la motxilla per anar a l'escola al dia següent preparada
• 23:30 dormir?!
• ...a quina hora comencen les classes?

Però els números no surten: 

"els adolescents necessiten dormir entre nou i nou hores i mitja diàries per no tenir dificultats per despertar-se al matí i tenir un bon rendiment fisiològic i afavorir l’equilibri emocional" 

 (Reposar i dormir. www.infermeravirtual.com )

Tot i que, en el nostre cas, "només" parlem de dos dies a la setmana, "molts estudiants (adolescents) intenten posar-se al dia de son dormint fins tard els caps de setmana; però, això, només fa que desplaçar, encara més, el seu rellotge intern fora dels horaris habituals de dilluns a divendres"  (El son en funció de l'edat. ICSaludable). I ni que fos així, tampoc podeu comptar amb el cap de setmana ja que potser també us tocarà matinar (o anar a dormir tard)... o es que mai heu tingut un partit a 100 o 150 quilòmetres de casa en un horari "txungo"?

Malgrat tot, comencen a aparèixer experiències encaminades a la "transformació de l’organització del temps de vida quotidiana" (Setmana dels Horaris a Esplugues) que, inevitablement, hauran d'implantar-se en l'aprofitament horari de les instal·lacions esportives. De fet, el nostre propi club ha començat a programar entrenaments a les 16:00 hores que, fins no fa molts anys, podia resultar impensable.

A grans trets, algunes de les recomanacions d'hàbits de vida saludable en canalla adolescent passen per a que "eviteu les activitats físiques abans d'anar a dormir", "vetlleu perquè les activitats extraescolars no acabin massa tard" i "promogueu activitats relaxants per acabar el dia" (El son en els adolescents. Família i Escola. Generalitat de Catalunya).

"El son contribueix d'una manera decisiva a la consolidació de la memòria i l'aprenentatge. En l'esport, l'aprenentatge de noves tècniques requereix de l'execució de tasques molt diverses i de forma simultània. Després del període de pràctica, l'adquisició de la tècnica exigeix ​​un període de consolidació. El període de consolidació s'ha demostrat en els humans que es produeix durant el son" (El son i l'esport. FAROS, Hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona)

Ara bé... no us enganyeu!!! No servirà de res cercar un equilibri entre el son-vetlla de la vostra canalla si s'en van a dormir amb una pantalla a la mà!!! Perquè, "si un adolescent amb dèficit de son s'emporta el mòbil al llit per connectar-se fins a les tantes de la nit, la seva exposició a la llum també pot alterar el seu ritme circadià, resultant-li encara més difícil agafar el son" (Problemes de son en els adolescents; FAROS, Hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona)

Però això és un altre tema per a un altre dia ;-)

Per cert, a quina hora acaba l'entrenament la teva canalla?

Esport: elements de comunicació

Fa 20 anys vaig preparar un text per a unes jornades de formació per a professionals de la intervenció sòcio-educativa. El meu argumentari versava sobre el poder de l’esport com a element de comunicació entre les persones. Un element no només verbal. Aquest poder de relacionar persones sempre m’ha fascinat i per això he revisat i recuperat alguna de les idees que vaig exposar aleshores per la seva vigència... ja fa 20 anys!!!

Revisió i adaptació del text preparat amb motiu de les Jornades de Formació per a Professionals de la Intervenció Sòcio-Educativa (Escola de l’Esplai de la Fundació Pere Tarrés, Barcelona 27-29 de setembre de 1995)

TU JUGUES O FAS ESPORT?

Tots estarem més o menys d'acord en afirmar que l'esport és un fenomen cultural amb força incidència a la nostra societat. Aquest fenomen se'ns presenta sota diferents aparences: espectacle, lleure-esbarjo, salut, terapèutic, educatiu... Cadascuna d'elles integra persones amb diferents tipus de funcions o rols (...terminologies): espectador, jugador, entrenador, tècnic, educador físic, monitor, àrbitre, mestre, professor, metge, fisioterapeuta, psicòleg, rehabilitador...

Hi ha qui cenyeix la definició d'esport a un conjunt limitat de pràctiques de les quals el màxim exponent en són les disciplines que integren el Jocs Olímpics. Però l'esport es pot entendre d'una manera més àmplia. La institucionalització, burocratització (i fins i tot politització) a la que han estat sotmeses moltes pràctiques esportives han carregat una forta pressió sobre la competició ja des d'edats molt joves.

Un dels principals motius de pràctica esportiva són les relacions d'amistat que s'hi estableixen (tant en infants com en adults). Molts adolescents deixen la pràctica esportiva perquè es tendeix més a una especialització tècnica que no pas a mantenir aquests lligams de grup. Però també molts adolescents troben la manera d'integrar-se en un grup perquè tenen en comú una pràctica esportiva.

Però fer activitat física no només és patrimoni de l’esport. Un company que ha jugat durant força temporades en equips professionals de la màxima categoria del seu esport i que ara està en una colla castellera em comentava "...abans, en el meu esport, una victòria era una alegria per l'equip i veies com l'afició estava contenta. Ara, amb els castells, l'equip ja no en són 12 ó 14 sinó més de 100, i l'afició no són cares anònimes que estan a la grada sinó tot el poble que et coneix i al que coneixes, i una victòria és un esclat de joia compartida entre amics... i a nivell físic has d'estar tant o més fort per l’esport que feia com per a aixecar un castell..."

A grans trets trobem que l'oferta esportiva en el lleure ve de: la institució educativa (esport extraescolar per a infants i adolescents) que balla entre el prestigi de la competició i la formació integral de la persona; el club esportiu (principalment adolescents cap endavant) que representa la cèl·lula esportiva associativa per excel·lència i que, per defecte, se li atribueix la recerca del rendiment esportiu (resultat en la competició); i els centres de condicionament físic o "fitness" (per a totes les edats) en els que l'esport és una oferta de serveis dins dels seus programes.

La intervenció sòcio-educativa fora del àmbits estrictament esportius ha d'estar propera al concepte d'un esport que afavoreixi la formació integral de l'individu, tractat com una tècnica més i no pas com una finalitat en sí mateix. L'esport és una eina de comunicació de diferents canals (verbal, gestual, tàctil, visual...).

UNA MANERA D'ENTENDRE L'ESPORT

"És esport tot gènere d'exercici o activitat física que tingui per finalitat l'assoliment d'un rendiment i l'execució de la qual descansi essencialment en la idea de lluita contra un element definit: una distància, una durada, un obstacle, una dificultat material, un perill, un animal, un adversari, i, per extensió, un mateix." (G. Herbert, 1946)

"Esport és el conjunt de situacions motrius d'enfrontament que van estar codificades sota una forma competitiva i que han estat institucionalitzades." (P.Parlebas, 1978)

"S'entén per esport totes les formes d'activitat física que, mitjançant una participació organitzada o no, tenen per objectiu l'expressió o el millorament de la condició física i psíquica, el desenvolupament de les relacions socials o l'obtenció de resultats en competicions de tots els nivells." (Carta Europea de l'Esport, 1992)

Seguint amb P. Parlebas (1986), defineix els trets característics de l'esport:

• situació motriu (psicomotriu o sòciomotriu);
• competició (enfrontament motor, existència de regles-codificació, comporta una victòria-derrota);
• institucionalització i reconeixement social.

Amb aquests elements va donar un punt de vista des de la sociologia classificant les situacions motrius en funció del mitjà on es desenvolupen i els organismes amb qui es relacionen (companys, adversaris... o absència de relació, individual).

ELS JOCS ESPORTIUS

Si atenem a la lògica interna de les situacions motrius (P. Parlebas, 1986), el joc esportiu com a sistema es representa per la incertesa o no incertesa de:

• l'entorn físic en el que es desenvolupa l'acció;
• la relació amb companys que col·laboren en l'acció (comunicació motriu);
• la relació amb adversaris que s'enfronten a l'acció (contracomunicació motriu).

Autors posteriors van ampliar aquesta xarxa d'interaccions a les relacions que s'estableixen amb el material emprat.

El creuament d'aquestes tres característiques ens dona 8 categories que poden ser classificades en:

• jocs psicomotors (el participant no estableix cap tipus d'interacció motriu amb altres co-participants -companys/adversaris- tot actuant de forma aïllada);
• jocs sòciomotors (el participant té la presència de co-participants -companys/adversaris- establint xarxes de comunicació/contracomunicació amb ells).

En els jocs sòciomotors la presència només de companys determinarà situacions motrius de cooperació per a assolir l'objectiu (assegurar una cordada, baixar les veles del vaixell...); la presència d'adversari propiciarà situacions motrius d'oposició (clau de judo, restar un servei de tennis...); la presència de companys i adversaris complementaran les dues anteriors (esports col·lectius: voleibol, rugbi, bàsquet...)

L'ESPORT EDUCATIU

L'esport educatiu enfoca de forma global el desenvolupament de les aptituds motrius i psicomotrius conjuntament amb el desenvolupament afectiu, cognitiu i social; la suma de tots aquests factors dóna com a resultat la formació de la personalitat de l'individu (J. Le Boulch, 1989).

L'esport és plantejat en forma de problema o repte que l'individu ha de resoldre d'una forma individual i/o col·lectiva. En aquest sentit N. Dechavanne (1991) cita la Pedagogia de les situacions. Una situació s'ha de presentar tot esperant una resposta oberta que permeti diferents possibilitats. Aquesta resolució de problemes provoca en l'individu una actitud de recerca a través de la seva activitat espontània (anàlisi dels diversos elements de l'entorn adaptats a les pròpies capacitats).

Un aprenentatge motor correcte ha de tenir mecanismes per a que els coneixements vagin sent assimilats (afavorir els èxits i cercar els motius de les situacions de fracàs). L'enfrontament amb l'activitat per part de l'alumne el portarà a la creativitat, és a dir, l'alumne és el protagonista dels seus encerts i de les seves errades.

En el procés evolutiu del nen, a nivell esportiu, hi haurà tot un conjunt de factors que el faran més o menys ràpid. En tot cas la idea de progressió mai s'ha de perdre. L'esport és un estadi més en la construcció d'activitats relacionades amb el joc i les regles. La competició ha d'esdevenir un estímul de perfeccionament personal en els que la participació afectiva i cognitiva tindran papers importants.

CAP A UN ESPORT PER A TOTHOM (que no vol dir que no sigui educatiu...)

Amb l'esport per a tothom es perden les limitacions que ens dona l'esport institucionalitzat. Les regles es posen al servei dels participants i la seva principal premissa és que tothom ha de poder jugar i guanyar en el sentit més ampli de la paraula. La mesura de la victòria està en relació a les capacitats pròpies de cada individu (avaluació criterial, fixa l’atenció en el progrés individual defugint de la comparació amb la resta de company/es del grup).

Aquest concepte d'esport que cada dia guanya més adeptes no té edats de participació. Podem trobar en un mateix joc-esport d'aquest tipus a tota una família independentment de l’edat o nIvell de condició física.

La participació és voluntària. La finalitat és el moviment pel moviment. Els beneficis associats abasten tota la dimensió de la persona: diversió (lúdic), salut (hàbit de pràctica d'activitat física), manteniment físic (no rendiment), relació afectiva, inclusió social...

Un dels factors motivants és la introducció de materials alternatius que s'escapen dels tradicionals i la utilització de materials tradicional de forma alternativa.

I si caminar és el primer estadi d’aquest esport?

Salut i molta marxa!

BIBLIOGRAFIA.

Llibres amb contingut bàsicament teòric:

ELEMENTOS DE SOCIOLOGIA DEL DEPORTE.

Parlebas, P. - Unisport. Malaga, 1988.

EL DEPORTE EDUCATIVO.

Le Boulch, J. - Ed. Paidos. Buenos Aires, 1991.

MANUAL PARA LA ENSEÑANZA DE LA EDUCACIÓN FÍSICA I DEPORTIVA.

Lamour, H. - M.E.C./Ed. Paidos. Barcelona, 1991.

LA ANIMACION DEPORTIVA.

Soria, M.A. - INDE Publicaciones. Barcelona, 1991.

EL ANIMADOR DE LAS ACTIVIDADES FÍSICODEPORTIVAS PARA TODOS.

Dechavanne, N. - M.E.C./Ed. Paidos. Barcelona, 1991.

Llibres amb contingut bàsicament pràctic:

EL JUEGO PREDEPORTIVO EN LA EDUCACIÓN FÍSICA Y EL DEPORTE.

Garcia-Fogeda, M.A. - Ed. Augusto E. Pila Teleña. Madrid, 1987.

INICIACIÓN A LOS DEPORTES DE EQUIPO.

Blazquez, D. - Ed. Martínez Roca. Barcelona, 1986.

ASPECTOS RECREATIVOS DE LOS JUEGOS Y DEPORTES TRADICIONALES EN ESPAÑA.

Moreno, C. - Gymnos Ed. - Madrid, 1993.

LAS CUATRO ESQUINAS DE LOS JUEGOS.

Guillemard, G. et al. - Ed. Agonos. Lleida, 1988.

JUEGOS Y DEPORTES COOPERATIVOS.

Orlick, T. - Ed. Popular. Madrid, 1986.

DEPORTES ALTERNATIVOS.

Virosta, A. - Ed. Gymnos. Madrid, 1994.

Ara que s'està acabant la temporada...

De tòpics i etiquetes de la competició i la formació esportiva.


A què donem i no donem importància en la competició esportiva d'infants i joves.



I una iniciativa per donar valor a més coses que no un simple resultat de joc segons el reglament on només compten els gols o punts a favor i en contra



En l'esport d'infants i joves en formació (i no entro en la dicotomia "escolar" o "federat") la competició és una finalitat o un mitjà educatiu?

Nens de parc

Si bé el setembre introdueix la rutina dels horaris escolars a tots els nens i nenes, no és fins l'octubre que s'estabilitza la jornada amb l'inici de les activitats extraescolars o fora de l'horari lectiu. És aleshores que moltes places, carrers i parcs tornen a perdre la categoria d'espai de joc i la releguen (en el millor dels casos) als caps de setmana.

Durant força anys, quan m'han preguntat quin esport extraescolar feien els meus fills jo he contestat que eren "nens de parc". Els meus nens no estaven apuntats a cap activitat. Només sortien de l'escola, berenaven i estaven prop d'una hora jugant amb els nens i nenes que es trobaven al parc o a la plaça.

Per què activitats extraescolars?

Plantejar aquesta pregunta és plantejar en primer lloc el valor que donem al temps que pares i fills estan junts. El temps extraescolar és aquell que es dona fora de l'horari lectiu per la qual cosa perd la condició "d'obligatori" i pot esdevenir, en primer lloc, un espai de creativitat, espontaneïtat i no formalitat deixant a l'atzar l'autoorganització i la llibertat d'escollir.

Però aquesta primera idea perd embranzida si la contraposem a la manca d'espais públics per jugar (sobretot en entorns urbans) o la inseguretat d'aquests. Si a això li afegim la dificultat de conciliar horaris, tindrem que la disponibilitat dels adults també és un handicap.

De quines activitats parlem?

L'oferta d'activitats fora de l'horari lectiu pot ser molt variada. en podem apuntar alguns tipus:

• les de sentit o funció utilitària: complement (reforç) de l'aprenentatge reglat; l'atenció de necessitats psicopedagògiques; la prescripció de salut (motriu, psicològica...)
• les de sentit educatiu des del lleure: l'adquisició de noves habilitats o competències en un espai socialitzador en un entorn lúdic; activitats físicoesportives o expressives; activitats musicals i artístiques...
• les de sentit projectiu dels adults: el trasllat als infants de mancances o frustracions dels pares, mares o tutors...

Quines son les millors activitats?

Depèn... perquè al final, el que se n'ha de beneficiar és l'infant. I cadascun d'ells és únic i irrepetible amb les seves pròpies característiques. Ben segur que no només pesarà la seva opinió. Haurem de tenir l'habilitat "d'encaixar" els horaris d'uns i altres (i no em refereixo només a l'infant i als pares, mares o tutors... molts cops aquests infants també tenen germans...). D'aquesta manera, escollir es converteix en una bona oportunitat per practicar la negociació i el consens. Per desemmascarar la frontera entre la voluntarietat i l'obligació. En tot cas per escollir cal conèixer i per conèixer pot ser útil "tastar" i provar (no tot es limita a l'equip de futbol... hi ha "vida" més enllà d'aquest esport).

En algunes escoles les activitats extraescolars formen part del projecte educatiu del centre perquè se li donen un rang complementari i necessari en la formació integral de l'infant. De la mateixa manera, entitats de lleure infantil i juvenil doten de contingut educatiu un espai de temps no lectiu.

No hi ha fórmules. En cada indret l'entorn cultural tindrà el seu grau d'influència en el tipus d'activitats que es puguin escollir.

Només, per acabar, dos apunts més. El primer, remarcar la importància de la xarxa familiar i social en l'acompanyament d'aquests infants quan surten de l'escola. I el segon i final, que el motiu econòmic no ha de ser una barrera per accedir a poder gaudir d'una activitat... si no és aquella, segur que es pot trobar el mecanisme per a que cap infant quedi exclòs de poder fer una o altra activitat extraescolar fora de l'horari lectiu.

L’escola ensenya o s’hi va a aprendre?

Reflexions a partir de les primeres conclusions de la X Jornada: Què ha d’ensenyar l’escola? 02.12.2009 (edu21, Centre d’Estudis Jordi Pujol).


Aquells que tingueu infants al vostre càrrec és possible que us hagi tocat passar el tràngol o aventura d’escollir escola. I els que no en teniu (d’infants), us proposo el repte de pensar-hi.

És possible que us hagueu plantejat quins criteris “pesen” més en una elecció d’aquest tipus. Des de la radicalitat de preguntar al propi infant quina escola prefereix fins a criteris de laicitat o religiositat del centre. Des de la “qualitat” de les persones que hi trobarem (docents i companys) fins a la qualitat més material (instal·lacions). Des del tipus de mètodes més “progres” o “moderns” a mètodes més “rígids” o “tradicionals”. Des dels més “bàsics” als que tenen més “complements” (activitats extraescolars)... Al final el que cercarem seran respostes al Què? Qui (i amb qui)? On? Com? I us asseguro que serà ben difícil donar el pes proporcional a cada resposta! Potser per la gran interconnexió entre totes les preguntes.

El Què i On pot ser relativament fàcil objectivar-los. En el primer cas perquè el currículum està escrit per a tothom i en el segon perquè només ens cal mesurar metres quadrats... El Qui i el Com ja seran més difícilment comparables. Si això fos un plat de cuina, els ingredients i la cuina poden ser els mateixos però qui cuina i com ho fa esdevé més un art o intuïció on la proposta de valor és, a priori, intangible.

Què ha d’ensenyar l’escola està íntimament lligat al Com... (sí, també al Qui i On, però caure en la temptació de passar del Què al Com és irresistible). Què ha d’ensenyar l’escola ens obliga a imaginar quin tipus de societat ens agradaria. Això ens ha de portar a veure l’escola com un espai més (físic, temporal i humà) en el camí de descoberta (i capacitat de sorprendre) d’un mateix i de les relacions que estableix amb l’entorn. Què descobrim i Com ho fem és el gran motor i motivació per engegar tots els processos que s’han de desencadenar a l’escola... i més enllà de l’escola, al carrer, a casa,...

L’infant (i així em centraré en l’etapa que anomenen educació primària) s’ha de saber conèixer i reconèixer des de les emocions. Ha de ser capaç de conèixer i reconèixer el seu entorn més proper i anar engrandint-lo progressivament. I ha de comunicar-se i expresar-se mitjançant tots els sentits (gust, oïda, vista, olfacte i tacte) a través de diferents registres (oral, escrit, plàstic, musical, corporal,...).

L’infant ha d’emprendre la descoberta (recerca) i crear i construir (innovar) solucions a les situacions que vagi trobant al llarg de la seva vida. Ha de desenvolupar el sentit crític enfront la sobreinformació de la societat actual. I ha d’interactuar en xarxa emprant la seva creativitat i la cooperació (cocreació) com a primeres eines de “supervivència”.

L’infant ha de conèixer i fer servir una “caixa d’eines” en la que emmagatzemar un seguit de coneixements tècnics (mecànics, funcionals, utilitaris, científics,...) als que poder recórrer per a entendre el funcionament material o biològic. Però més important que això no és “tenir” els coneixement i saber-los aplicar sinó saber on cercar i trobar-los. És aquí on les noves tecnologies esdevenen companyes necessàries i inseparables... i no objectius en sí mateixos.

Però hi ha competències amb vocació d’hàbits. Competències que en alguns moments han semblat segregades per la seva transversalitat (o que es dilueixen per no ser “importants”). El clima de l’aula és determinant en al connexió entre l’alumnat i el professorat. Un clima adient és imprescindible per a l’estimulació de l’aprenentatge. Hàbits que sovint estan formulats com a normes de convivència... de sentit comú. Fer una fila, no entrar “assalvatjats” a un aula, presentar una fitxa “neta i polida”, seure bé en una cadira,... són actituds,... o hàbits,... o continguts de competències,... que no s’entenen si no són expressats en termes de causa i conseqüència... no com a capricis descontextualitzats. El joc és, ha estat i ben segur que encara serà un gran mitjà d’aprenentatge... no només dels infants, sinó dels adults. Ara sí que estic marxant cap al Com.

Fins aquí algunes esquitxades de Què s’hi pot aprendre a l’escola (no el que s’ensenya). Però sense perdre de vista el Com. El Què i On els podrem escriure i agradaran més o menys als diferents grups d’interès (alumnes, famílies, societat civil, polítics,...). Però el Qui i Com necessitaran de canvis d’actituds i temps per a veure que aquesta ha de ser la proposta de valor de la nostra educació. 

L’infant és el centre d’interès de l’escola (em permeto la llicència de “només” incloure a mestres, professors i professores, monitors i monitores, personal d’administració i serveis) i el seu principal “client”. Nosaltres (sobretot la família) hem de saber alinear tots els esforços per a acompanyar-lo en aquest camí... per a que ell, en un futur, sigui el que ens acompanyi.