dimecres, 10 de març de 2010

I si la culpa de la crisi fos del senyor Monopoly?

Fa poques setmanes que, per "culpa" dels meus fills i dels Reis Mags d'Orient he tornat a jugar a aquell "emocionante juego de las propiedades inmobiliarias". Sí, en efecte, el Monopoly. Com que feia anys que no hi jugava i sóc d'aquells que els agrada llegir les instruccions... me les vaig tornar a mirar. Potser era el primer cop.
Segons explica l'empresa propietària d'aquesta marca, va ser un aturat estatunidenc el que va inventar un joc on tots "podrian saborear la buena vida" (ho escric en castellà perquè, tot i que existeix la versió de Barcelona, no he trobat cap opció a la pàgina web ni les instruccions en català). Crec que no li va sortir malament la pensada.

Les instruccions.
És cert que hi ha jocs que potser no caldria llegir les instruccions... total, al final ho jugues a la teva manera adaptant tot allò que vulguis! Però si us entreteniu a mirar-vos les del "Monopoly Estándar", primer et trobes amb un enfocament positiu perquè guanya "l'únic jugador que quedi a la partida que no estigui en bancarrota"... però, si seguiu endavant, trobareu una lectura més "fosca" des del punt de vista d'educació en valors en lletra petita (ah! sempre en lletra petita): "Recorda: el teu objectiu no és només fer-te ric. Per a guanyar has de fer que tots els altres jugadors caiguin en bancarrota!". Ja ho sé que és el mateix. Però, en un moment de crisi econòmica i política, us imagineu com deu ser una partida? Hi ha diferència entre ficció-joc i realitat?
Només dos apunts més sobre les instruccions: "La Banca mai es queda en bancarrota. Si la Banca es queda sense diners, el banquer pot disposar de tot el que necessiti mitjançant pagarés escrits sobre un bocí de paper qualsevol" (com si fos el primer contracte del Messi). O sigui, com a la vida real, la banca mai perd, sempre guanya.
Per acabar aquest bloc, en un destacat t'adverteixen que juguis bé, "els jugadors mai poden prestar-se diners uns a altres ni intercanviar promeses de no cobrar un lloguer en el futur, etc. Tots els impostos i multes s'han de pagar a la banca". Ja hi tornem a ser amb la banca!

Joc i valors.
No sé si els grans emprenedors han estat bons jugadors del Monopoly. Algunes tímides veus han apuntat les escoles de formació de negocis com una de les causes de la crisi actual. Cal revisar el paper dels valors en la formació en general i en el sistema liberal en concret. No fa gaire he vist una iniciativa per a infants que s'anuncia com a colònies d'estiu per a emprenedors. Benvinguda sigui la segona edició d'aquesta iniciativa si va ben acompanyada d'ètica i del concepte d'emprenedoria social.

Joc: entre ficció i realitat.
Però si l'Oriol Ripoll en un dels seus blocs parla bé del Monopoly, segur que dolent no és... el joc, es clar! i l'Oriol tampoc!. No crec que a ningú se li ocorri pensar que a tots aquells que ens agrada jugar a alguna de les variants del joc de pilota de "matar" (en castellà en diuen "balontiro") siguem assassins en potència. Però en canvi puguem ser una mica reticents a jocs com el paintball en el que les armes tenen alguna semblança amb les reals. Ficció i realitat més distant o més propera.
En el Monopoly l'intercanvi de diners és real i estimula el saber comptar, fer percentatges, estalviar, gastar...
Potser podríem repensar algunes regles del Monopoly per transmetre altres valors com la possibilitat de formar cooperatives i compartir despeses i ingressos. O "tunejar" alguna carta de sort o caixa de comunitat com a catàstrofe natural que fes perdre tot el que tens i propiciés una reunió de donants desinteressats per a que el jugador o jugadora poguessin refer-se...

Suposo que seguiré jugant al Monopoly però, no us fa una mica de pena arruïnar al vostre fill o filla, o germà o germana, o pare o mare,...? Vull dir en la ficció, no pas en la realitat... o també passa això?