10 de juliol 2010

Coses que poden passar en una piscina

Dijous 8 de juliol a la "platja" d'Esplugues de Llobregat. El Parc dels Torrents.  La temperatura ha rondat els 30 graus durant bona part del dia. Ja són dos quarts de set de la tarda i el recinte és ple, tant els dos vasos com la gespa del voltant. És una opció atractiva (i diuen que "econòmica") per remullar-se i prendre el sol sense anar gaire lluny de casa. Fins i tot he vist uns coloms que s'han acostat a beure de l'aigua de la piscina.

Què faig jo aquí?
He acompanyat als meus dos fills al curset de natació. Una bona manera d'aprendre i refrescar-se a darrera hora de la tarda. Són dos grups de dos nivells diferents que tenen els seus espais reservats a la gran làmina d'aigua. La resta, banyistes de totes les edats. Ara que ja he vist els grans progressos d'aquesta sessió en els aprenentatges dels meus fills, i que en pocs minuts acabaran i ens faran fora, faig una dutxa i una capbussada.

La seguretat.
He comptat fins a tres socorristes que vetllen per a que gaudim del bany de la forma més segura possible. La legislació a Catalunya diu que les piscines que disposin d’un o més vasos amb una superfície total de làmina d’aigua superior als 200 metres quadrats han de disposar, durant l’horari de bany establert, d’un servei de salvament i socorrisme d’acord amb el nombre de persones que es banyen o practiquen la natació, el nombre i la visibilitat dels vasos i les activitats que s’hi realitzin.
Els socorristes han de poder ser identificats de manera fàcil pels usuaris de la piscina. Als efectes de la determinació del nombre de socorristes es tindrà en compte, com a mínim, la relació d’un socorrista per a cada grup de doscents banyistes o fracció. El nombre de banyistes es calcularà a raó de dos per cada cinc metres quadrats de làmina d’aigua.

Coses que poden passar.
Gairebé són tres quarts de set. La megafonia ja anuncia que la piscina és a punt de tancar i esperen que demà tornem. He sortit de l'aigua i, assegut a prop, al costat d'una de les dutxes, miro com els "cursetistes" consumeixen els darrers minuts de la sessió d'una manera una mica més lúdica.
La gent va recollint tots els seus estris. Algunes persones deuen portar un munt d'hores "torrant-se" i "xopant-se". Els socorristes ja comencen a plegar les umbrel·les que hi ha repartides per la gespa.
Un nen petit, d'uns dos anys, s'acosta, sol, a la vora de l'aigua. Ja va vestit i "repentinat". Deu estar a punt de marxar. Però la curiositat és immensa. Ja és al costat de l'aigua, intenta mullar-se el peu,... perd l'equilibri i cau a l'aigua.
El sol segueix escalfant, encara hi ha un bon nombre de banyistes que es resisteixen a abandonar el líquid element. Els socorristes gairebé ho tenen tot recollit.
El nen queda immòbil, surant panxa a terra. Al seu voltant un grup de nens segueixen jugant. No crec que cap d'ells se n'hagi adonat. Un cop vaig conèixer una tècnica per a que els nadons que cauen a una piscina es tombin panxa amunt, com fent el mor, i així poder seguir respirant. No he volgut esperar a saber si aquest és un d'ells. He saltat a l'aigua i l'he tret.

La responsabilitat.
El nen ha quedat dret, plorant. Un dels monitors del curset m'ha vist sortir corrents però no sap per què i se m'acosta. Veu el nen xop i, encara, plorant. "L'has tret de l'aigua?... està sol?".
Una dona s'acosta i abraça el nen, "què ha passat?... on és el teu germà?"
Un cotxet sembla que es mogui sol i se'ns apropa. "On erets?... com és que has deixat el teu germà?"
Darrera el cotxet hi ha un altre nen d'uns cinc o sis anys. "He anat a buscar el cotxet!"
Jo encara sóc a l'aigua. "Moltes gràcies", em diu la dona, "anaven a buscar el cotxet, i...". El nen segueix plorant i el monitor de natació li toca el cap per tranquil·litzar-lo.
"Moltes gràcies..." torna a dir la dona agafant el nen petit en braços, arrossegant el cotxet i fent senyals al nen que és una mica més gran per a que la segueixi.

Els monitors.
Ja he sortit de l'aigua i m'he tornat a dutxar. Un altre cop prenc possessió del lloc que ocupava fa uns minuts i se m'acosten els dos monitors de natació, un noi i una noia. No sé si és per què m'ha quedat la cara una mica blanca. La monitora intenta fer una mica de broma, "Què? Socorrista accidental?". El monitor intenta reconstruir el que ha passat. On era la mare? On és la responsabilitat dels pares?

Aquest mateix dia s'ha ofegat una noia en una piscina pública. Les circumstàncies han estat diferents... sobretot el final. Avui a la feina també m'han comentat que la Comissió Europea està iniciant els primers estudis per a establir una norma que pugui evitar les morts en piscines... no només en les públiques, també a les privades. No existeix un risc 0... però sí que podem prevenir i minimitzar la "mala sort". Sentit comú i responsabilitat.

10 de juny 2010

Activitat fisicotecnologicoesportiva

Ho he de confessar, m'estic "enganxant" a les consoles de videojocs... però no a qualsevol... a una que es pot disfressar com a "activitat física"... o potser no és gaire disfressa, potser sí que es real l'activitat motriu que s'hi pot fer.


De videojocs i jocs motrius.
Quan hom pensa en videojocs pot caure en tòpics com el sedentarisme i l'individualisme. Però actualment, dos mons que ens poden semblar tan distants com l'activitat física i les videoconsoles que permeten el control del joc a través de comandaments i moviment del propi cos, s'han apropat. Aquells que defensaven les virtuts de l'agilitat i rapidesa mentals, la velocitat de reacció manual (dels dits) i la percepció i orientació en l'espai a través de d'una pantalla, ara troben nous arguments com la realització de certs moviments d'execució "tècnica". Aquells que criticaven el seu sedentarisme i l'individualisme es troben amb opcions multijugador de participació simultània o consecutiva. El videojoc pot crear situacions psicomotrius i sociomotrius.

De praxeologia motriu i videojocs.
Quan Pierre Parlebas va començar a reflexionar sobre la lògica interna de l'acció motriu encara no es podia ni imaginar les dimensions en les que es desenvolupen alguns jocs i activitats de base tecnològica actuals. Sí, motrius. Ja existeixen diferents consoles que tenen jocs guiats pel moviment, jo m'he fixat en una, la wii.
He passat alguns dels seus jocs pel sedàs dels dominis d'acció motriu... i no tenen molt a envejar a d'altres activitats motrius més "convencionals" anomenades esportives.

De l'espai de pràctica.
Una activitat amb una videoconsola la podem realitzar "escarxofats" en un sofà. El nostre espai de pràctica serà estable... tot i que no gaire actiu. Però també podem actuar de forma més activa, bé per la necessitat de fer servir el o els comandaments manuals, o per plataformes d'equilibri, o per la resposta de tot el nostre cos amb o sense referències en el paviment. En tots tres escenaris l'espai de pràctica és estable, no és produeix cap incertesa, és conegut.
En el primer cas, els comandaments s'han anat tornant cada cop més sensibles als moviments i amb possibilitat d'ordenar diferents reaccions pitjant o accionant botons. En aquest cas la necessitat d'un espai mínim es fa necessària per a realitzar moviments de gran amplitud, bàsicament de les extremitats superiors.
En el segon cas, la plataforma detecta la pressió sobre ella creant una resposta sobre el joc. Aquí es fa necessari un control postural i reconeixement del propi cos per a interactuar en l'activitat. L'activitat de les extremitats inferiors està molt limitada però imprescindible la propiocepció i interconnexió entre totes les articulacions d'aquestes.
En el tercer cas, l'espai de pràctica va més enllà de la superfície que podem representar amb els nostres braços estesos com a radi. La participació activa de totes les extremitats es fa necessària per a donar respostes eficients al joc.

De l'espai de representació de la pràctica.
Però ves per on, el joc o activitat no succeeix en el nostre espai de pràctica sinó que el nostre moviment és representat en una pantalla que és on de veritat es produeix el resultat de la nostra acció. Aquest espai virtual pot simular incertesa (irregularitat del paviment, vent,...) o pot ser estable (taula de ping pong, pista de tennis,...). Aquest espai virtual ens proporcionarà els estímuls necessaris per a respondre. En el cas del fitness, trobem una proposta interessant d'interacció entre joves i activitat física virtual.


De les situacions sociomotrius.
I aquí el final del tòpic del sedentarisme-individualista de les videoconsoles. La possibilitat d'actuar amb companys en activitats motrius col·laboratives i en oposició. Bé de forma simultània amb un comandament cada participant o de forma consecutiva (com pot ser si es fa servir una plataforma).
Però la relació amb adversaris o companys no es limita a "éssers reals" sinó que permet interactuar amb personatge virtuals, bé com a companys o bé com a adversaris. Potser és massa agosarat denominar situació sociomotriu quan només existeix un únic personatge real. Ho podríem catalogar com a situació sociovirtualmotriu en les seves dues categories de virtualcol·laboració i virtualoposició.

Jocs tecnològics i activitat motriu és una associació relativament recent. O més ben dit, la tecnologia a arribat a l'abast d'un gran nombre de persones. Però més sorprenent que aquesta joventut d'aquestes activitats és la rapidesa amb la que surten noves aplicacions, sobretot de sinergies amb altres camps del coneixement. Agafeu-vos fort que ens queden perviure moltes experiències fisicotecnologicoesportives.

10 de maig 2010

La competitivitat, la competició, l'esport i el joc

Fa uns quants anys (potser ja fa alguna dècada) comença la sessió de jocs del curs de monitors de lleure infantil i juvenil llençant una pregunta a l’aire als joves aspirants a conduir canalla en esplais i altres tipus d’agrupaments.

A l'esplai o, en general, en les activitats de lleure, hi té lloc la competició?

La resposta normal sempre era un depèn, o l'aplicació d'un petit percentatge a activitats de competició i un major percentatge a potenciar les de cooperació. Però aquest cop el grup va començar a defensar que moltes activitats han de ser competitives perquè la societat en la que ens trobem ho és.
En un primer moment aquest raonament em va desconcertar per la rotunditat amb que alguns membres del grup van defensar la posició. Per uns moments vaig quedar més glaçat que els habitants de Catalunya aquest mes de març. L’estereotipo en el que ens encasellen als que ens dediquem al món de l'educació des del temps de lleure, sovint des del voluntariat i de vegades amb uns ideals o motivacions una mica "somiatruites", s'havia transformat com la pesseta a l'euro canviant tot el seu valor.
Sort que va sortir un alumne que estava d'acord en que la nostra societat és competitiva fins a extrems molt radicals, però per això s'estaven formant ells, per a aportar la seva espurna de canvi i millora del món que ens envolta.
Ni la competició és tant dolenta ni és tan bona. Com tants i tants altres aspectes de la formació de l'infant i l'adolescent (i de l'adult) caldrà tenir en compte en quin moment i amb quin grau d'exigència aplicarem activitats de competició (o competitives). Perquè les activitats competitives també són una eina d'aprenentatge per les situacions en les que ens troben en la nostra societat.

Aspectes competitius de la nostra societat.

La competició és un mitjà de comparació amb un altre. Permet conèixer l'assoliment d'un objectiu o referència externa. Però també desencadena un seguit de processos de superació de la capacitat personal tot motivant l'adaptació a les condicions de l'entorn. En aquest cas ens referim a una referència subjectiva o interna.
La competició no és patrimoni de l'esport. La competició i la competitivitat són presents en molts aspectes de la nostra societat:
  • tenir una nota de tall per entrar en una universitat;
  • gaudir d'incentius per haver estat el que més ha treballat (p ex vendes);
  • concursos de TV i ràdio;
  • eleccions polítiques;
  • aprovar unes oposicions per a aconseguir una feina.
Algun cop he sentit que aquells que han nascut en generacions molt nombroses són més competitius que els que les seves generacions ho han estat menys. Aspectes com la facilitat a l'accés al món universitari o al món laboral fan que el caràcter de l'individu sigui més o menys competitiu. En certa manera és allò que la gent gran ens diu: si passéssim una guerra com ells ja ens espavilaríem més...
En el món animal (vull dir els que no són humans) aquest esperit competitiu es presenta en la forma més primària, la satisfacció de les necessitats més bàsiques, l'esperit de supervivència. Hom ha fet la premonició que en pocs anys els humans competirem per un recurs tan bàsic com l’aigua potable a causa de la seva escassetat.

Els beneficis i els riscs de la competició esportiva en infants.

Quan un infant decideix (o els seus pares ho fan per ell) practicar un esport, entra en un procés en el que rebrà la influència d'un gran nombre d'impactes del seu entorn:
  • els companys;
  • els rivals o adversaris;
  • els entrenadors, tècnics o formadors;
  • els àrbitres;
  • els familiars i amics;
  • els dirigents o directius (escola, AMPA, club,...);
  • el tractament que en fan els mitjans d'informació del seu esport;
  • els professionals de l'esport.
En certa manera es trobarà exposat o exposada al perills que comporta la competició mal enfocada:
  • conductes agressives i violentes tant físiques com verbals;
  • el resultat (premi o victòria) per sobre del procés (plaer del joc);
  • situacions d'eliminació i excloents;
  • excessiu estrès competitiu i pressió per la victòria i l'èxit;
  • entrenaments i competicions exigents i dures;
  • ús de mitjans no lícits o legals (trampes, dopatge,...);
  • sensacionalisme dels mitjans de comunicació;
  • especialització dels infants massa aviat en processos selectius que provoca exclusions i marginacions;
  • excessiva rigidesa i sistematització d'entrenaments i pràctica;
  • abocament de falses expectatives dels pares;
  • lluïment personal del tècnic o entrenador.
Per sort, encara en som molts que creiem que també podrem trobar beneficis en la competició orientada des d'una perspectiva educativa:
  • saber acceptar les victòries (guanyar) i les derrotes (perdre);
  • motiva la millora i superació personal així com l'acceptació de les pròpies limitacions (autoconeixement);
  • exigeix l'esforç i la lluita personal per a la superació de dificultats que portin a l'assoliment d'un objectiu (individual o col·lectiu);
  • canalitza impulsos agressius (alliberament d'energia) i afavoreix l'autocontrol;
  • estimula l'aprenentatge i el desenvolupament de la capacitat de moviment (aptituds motrius i psicomotrius);
  • afavoreix l'establiment de diferents relacions personals;
  • educa l'adquisició d'hàbits de respecte a normes (reglament) acceptades de manera voluntària.


Fases d'introducció de la competició en el procés educatiu d'un infant.

L'aprenentatge d'un esport ha de ser respectuós amb l'evolució de l'infant. Hi ha esports que per les seves característiques demanen una iniciació en edats molt joves per a assolir un bon nivell tècnic. En general això passa en modalitats o especialitats individuals. Però en altres casos un bon nivell de pràctica anirà associat no només a una execució tècnica sinó a una maduració tàctica. És el cas d'alguns esports d'equip.
En ambdós exemples tothom està d'acord en que cremar etapes anirà en contra de la motivació de l'infant per continuar practicant el seu esport o qualsevol altre. Però sí haurem d'anar marcant uns passos o esglaons entre la iniciació, la tecnificació o perfeccionament i l'alt nivell o rendiment, i no crear falses expectatives.
En el següent quadre es pot veure un resum de diferents autors relacionat amb les fases d'aprenentatge motriu i el paper de la competició:



Esports adaptats a cada edat.

Cada cop més els reglaments dels esports s'han adaptat a les característiques de l'infant reduint l'espai, el material emprat, el temps... i fent les regles més comprensibles o permissibles.
A continuació, seguint P.Parlebas i afegint aportacions de M.Hernández, B.Blázquez i J.Riera, classifiquem i comentem alguns esports que es practiquen en edat escolar a Catalunya tot comparant-los amb el que practiquen en categoria absoluta:




En la darrera revista Apunts d'educació física i esports podeu trobar un article centrat en l'etapa d'iniciació esportiva.

Formes d'organització de la competició.

Cada esport i preesport té les seves peculiaritats a l'hora d'organitzar les confrontacions entre adversaris. Des de les jornades semi-competitives fins a les formes més complexes d'eliminatòria, trobem tot un ventall de possibilitats de diferents durades i nombre de participants per a motivar la participació.
Les formes de competició poden ser de lliga o punts en les que tothom s'enfronta a tothom; de copa o eliminatòria en les que cada enfrontament dona accés a la següent fase amb la possibilitat de ser repescat; o una combinació d'aquestes.
En termes generals, les competicions de lliga o punts premien la regularitat, mentre que les de copa o eliminatòria premien l'actuació d'aquell moment en concret.

Però la pressió per captar, retenir i explotar talents esportius fa que sovint tots aquests processos es comprimeixin i s'accelerin. Algunes modalitats esportives ho justifiquen per no "frenar" el talent d'alguns infants amb projecció de futur... pel que poden arribar a ser... però tots al final no són i seran més que persones. I això ens fa pensar més en una formació integral.

10 d’abril 2010

L’escola ensenya o s’hi va a aprendre?

Reflexions a partir de les primeres conclusions de la X Jornada: Què ha d’ensenyar l’escola? 02.12.2009 (edu21, Centre d’Estudis Jordi Pujol).


Aquells que tingueu infants al vostre càrrec és possible que us hagi tocat passar el tràngol o aventura d’escollir escola. I els que no en teniu (d’infants), us proposo el repte de pensar-hi.

És possible que us hagueu plantejat quins criteris “pesen” més en una elecció d’aquest tipus. Des de la radicalitat de preguntar al propi infant quina escola prefereix fins a criteris de laicitat o religiositat del centre. Des de la “qualitat” de les persones que hi trobarem (docents i companys) fins a la qualitat més material (instal·lacions). Des del tipus de mètodes més “progres” o “moderns” a mètodes més “rígids” o “tradicionals”. Des dels més “bàsics” als que tenen més “complements” (activitats extraescolars)... Al final el que cercarem seran respostes al Què? Qui (i amb qui)? On? Com? I us asseguro que serà ben difícil donar el pes proporcional a cada resposta! Potser per la gran interconnexió entre totes les preguntes.

El Què i On pot ser relativament fàcil objectivar-los. En el primer cas perquè el currículum està escrit per a tothom i en el segon perquè només ens cal mesurar metres quadrats... El Qui i el Com ja seran més difícilment comparables. Si això fos un plat de cuina, els ingredients i la cuina poden ser els mateixos però qui cuina i com ho fa esdevé més un art o intuïció on la proposta de valor és, a priori, intangible.

Què ha d’ensenyar l’escola està íntimament lligat al Com... (sí, també al Qui i On, però caure en la temptació de passar del Què al Com és irresistible). Què ha d’ensenyar l’escola ens obliga a imaginar quin tipus de societat ens agradaria. Això ens ha de portar a veure l’escola com un espai més (físic, temporal i humà) en el camí de descoberta (i capacitat de sorprendre) d’un mateix i de les relacions que estableix amb l’entorn. Què descobrim i Com ho fem és el gran motor i motivació per engegar tots els processos que s’han de desencadenar a l’escola... i més enllà de l’escola, al carrer, a casa,...

L’infant (i així em centraré en l’etapa que anomenen educació primària) s’ha de saber conèixer i reconèixer des de les emocions. Ha de ser capaç de conèixer i reconèixer el seu entorn més proper i anar engrandint-lo progressivament. I ha de comunicar-se i expresar-se mitjançant tots els sentits (gust, oïda, vista, olfacte i tacte) a través de diferents registres (oral, escrit, plàstic, musical, corporal,...).

L’infant ha d’emprendre la descoberta (recerca) i crear i construir (innovar) solucions a les situacions que vagi trobant al llarg de la seva vida. Ha de desenvolupar el sentit crític enfront la sobreinformació de la societat actual. I ha d’interactuar en xarxa emprant la seva creativitat i la cooperació (cocreació) com a primeres eines de “supervivència”.

L’infant ha de conèixer i fer servir una “caixa d’eines” en la que emmagatzemar un seguit de coneixements tècnics (mecànics, funcionals, utilitaris, científics,...) als que poder recórrer per a entendre el funcionament material o biològic. Però més important que això no és “tenir” els coneixement i saber-los aplicar sinó saber on cercar i trobar-los. És aquí on les noves tecnologies esdevenen companyes necessàries i inseparables... i no objectius en sí mateixos.

Però hi ha competències amb vocació d’hàbits. Competències que en alguns moments han semblat segregades per la seva transversalitat (o que es dilueixen per no ser “importants”). El clima de l’aula és determinant en al connexió entre l’alumnat i el professorat. Un clima adient és imprescindible per a l’estimulació de l’aprenentatge. Hàbits que sovint estan formulats com a normes de convivència... de sentit comú. Fer una fila, no entrar “assalvatjats” a un aula, presentar una fitxa “neta i polida”, seure bé en una cadira,... són actituds,... o hàbits,... o continguts de competències,... que no s’entenen si no són expressats en termes de causa i conseqüència... no com a capricis descontextualitzats. El joc és, ha estat i ben segur que encara serà un gran mitjà d’aprenentatge... no només dels infants, sinó dels adults. Ara sí que estic marxant cap al Com.

Fins aquí algunes esquitxades de Què s’hi pot aprendre a l’escola (no el que s’ensenya). Però sense perdre de vista el Com. El Què i On els podrem escriure i agradaran més o menys als diferents grups d’interès (alumnes, famílies, societat civil, polítics,...). Però el Qui i Com necessitaran de canvis d’actituds i temps per a veure que aquesta ha de ser la proposta de valor de la nostra educació. 

L’infant és el centre d’interès de l’escola (em permeto la llicència de “només” incloure a mestres, professors i professores, monitors i monitores, personal d’administració i serveis) i el seu principal “client”. Nosaltres (sobretot la família) hem de saber alinear tots els esforços per a acompanyar-lo en aquest camí... per a que ell, en un futur, sigui el que ens acompanyi.

10 de març 2010

I si la culpa de la crisi fos del senyor Monopoly?

Fa poques setmanes que, per "culpa" dels meus fills i dels Reis Mags d'Orient he tornat a jugar a aquell "emocionante juego de las propiedades inmobiliarias". Sí, en efecte, el Monopoly. Com que feia anys que no hi jugava i sóc d'aquells que els agrada llegir les instruccions... me les vaig tornar a mirar. Potser era el primer cop.
Segons explica l'empresa propietària d'aquesta marca, va ser un aturat estatunidenc el que va inventar un joc on tots "podrian saborear la buena vida" (ho escric en castellà perquè, tot i que existeix la versió de Barcelona, no he trobat cap opció a la pàgina web ni les instruccions en català). Crec que no li va sortir malament la pensada.

Les instruccions.
És cert que hi ha jocs que potser no caldria llegir les instruccions... total, al final ho jugues a la teva manera adaptant tot allò que vulguis! Però si us entreteniu a mirar-vos les del "Monopoly Estándar", primer et trobes amb un enfocament positiu perquè guanya "l'únic jugador que quedi a la partida que no estigui en bancarrota"... però, si seguiu endavant, trobareu una lectura més "fosca" des del punt de vista d'educació en valors en lletra petita (ah! sempre en lletra petita): "Recorda: el teu objectiu no és només fer-te ric. Per a guanyar has de fer que tots els altres jugadors caiguin en bancarrota!". Ja ho sé que és el mateix. Però, en un moment de crisi econòmica i política, us imagineu com deu ser una partida? Hi ha diferència entre ficció-joc i realitat?
Només dos apunts més sobre les instruccions: "La Banca mai es queda en bancarrota. Si la Banca es queda sense diners, el banquer pot disposar de tot el que necessiti mitjançant pagarés escrits sobre un bocí de paper qualsevol" (com si fos el primer contracte del Messi). O sigui, com a la vida real, la banca mai perd, sempre guanya.
Per acabar aquest bloc, en un destacat t'adverteixen que juguis bé, "els jugadors mai poden prestar-se diners uns a altres ni intercanviar promeses de no cobrar un lloguer en el futur, etc. Tots els impostos i multes s'han de pagar a la banca". Ja hi tornem a ser amb la banca!

Joc i valors.
No sé si els grans emprenedors han estat bons jugadors del Monopoly. Algunes tímides veus han apuntat les escoles de formació de negocis com una de les causes de la crisi actual. Cal revisar el paper dels valors en la formació en general i en el sistema liberal en concret. No fa gaire he vist una iniciativa per a infants que s'anuncia com a colònies d'estiu per a emprenedors. Benvinguda sigui la segona edició d'aquesta iniciativa si va ben acompanyada d'ètica i del concepte d'emprenedoria social.

Joc: entre ficció i realitat.
Però si l'Oriol Ripoll en un dels seus blocs parla bé del Monopoly, segur que dolent no és... el joc, es clar! i l'Oriol tampoc!. No crec que a ningú se li ocorri pensar que a tots aquells que ens agrada jugar a alguna de les variants del joc de pilota de "matar" (en castellà en diuen "balontiro") siguem assassins en potència. Però en canvi puguem ser una mica reticents a jocs com el paintball en el que les armes tenen alguna semblança amb les reals. Ficció i realitat més distant o més propera.
En el Monopoly l'intercanvi de diners és real i estimula el saber comptar, fer percentatges, estalviar, gastar...
Potser podríem repensar algunes regles del Monopoly per transmetre altres valors com la possibilitat de formar cooperatives i compartir despeses i ingressos. O "tunejar" alguna carta de sort o caixa de comunitat com a catàstrofe natural que fes perdre tot el que tens i propiciés una reunió de donants desinteressats per a que el jugador o jugadora poguessin refer-se...

Suposo que seguiré jugant al Monopoly però, no us fa una mica de pena arruïnar al vostre fill o filla, o germà o germana, o pare o mare,...? Vull dir en la ficció, no pas en la realitat... o també passa això?