Fa 20 anys vaig preparar un text per a unes jornades de
formació per a professionals de la intervenció sòcio-educativa. El meu
argumentari versava sobre el poder de l’esport com a element de comunicació
entre les persones. Un element no només verbal. Aquest poder de relacionar
persones sempre m’ha fascinat i per això he revisat i recuperat alguna de les
idees que vaig exposar aleshores per la seva vigència... ja fa 20 anys!!!
Revisió i adaptació del text preparat amb motiu de les
Jornades de Formació per a Professionals de la Intervenció Sòcio-Educativa (Escola
de l’Esplai de la Fundació Pere Tarrés, Barcelona 27-29 de setembre de 1995)
TU JUGUES O FAS ESPORT?
Tots estarem més o menys d'acord en afirmar que l'esport
és un fenomen cultural amb força incidència a la nostra societat. Aquest fenomen
se'ns presenta sota diferents aparences: espectacle, lleure-esbarjo, salut,
terapèutic, educatiu... Cadascuna d'elles integra persones amb diferents tipus
de funcions o rols (...terminologies): espectador, jugador, entrenador, tècnic,
educador físic, monitor, àrbitre, mestre, professor, metge, fisioterapeuta,
psicòleg, rehabilitador...
Hi ha qui cenyeix la definició d'esport a un conjunt
limitat de pràctiques de les quals el màxim exponent en són les disciplines que
integren el Jocs Olímpics. Però l'esport es pot entendre d'una manera més
àmplia. La institucionalització, burocratització (i fins i tot politització) a
la que han estat sotmeses moltes pràctiques esportives han carregat una forta
pressió sobre la competició ja des d'edats molt joves.
Un dels principals motius de pràctica esportiva són les
relacions d'amistat que s'hi estableixen (tant en infants com en adults). Molts
adolescents deixen la pràctica esportiva perquè es tendeix més a una
especialització tècnica que no pas a mantenir aquests lligams de grup. Però
també molts adolescents troben la manera d'integrar-se en un grup perquè tenen
en comú una pràctica esportiva.
Però fer activitat física no només és patrimoni de
l’esport. Un company que ha jugat durant força temporades en equips professionals
de la màxima categoria del seu esport i que ara està en una colla castellera em
comentava "...abans, en el meu
esport, una victòria era una alegria per l'equip i veies com l'afició estava
contenta. Ara, amb els castells, l'equip ja no en són 12 ó 14 sinó més de 100,
i l'afició no són cares anònimes que estan a la grada sinó tot el poble que et
coneix i al que coneixes, i una victòria és un esclat de joia compartida entre
amics... i a nivell físic has d'estar tant o més fort per l’esport que feia com
per a aixecar un castell..."
A grans trets trobem que l'oferta esportiva en el lleure
ve de: la institució educativa (esport extraescolar per a infants i
adolescents) que balla entre el prestigi de la competició i la formació
integral de la persona; el club esportiu (principalment adolescents cap
endavant) que representa la cèl·lula esportiva associativa per excel·lència i
que, per defecte, se li atribueix la recerca del rendiment esportiu (resultat
en la competició); i els centres de condicionament físic o "fitness"
(per a totes les edats) en els que l'esport és una oferta de serveis dins dels
seus programes.
La intervenció sòcio-educativa fora del àmbits
estrictament esportius ha d'estar propera al concepte d'un esport que
afavoreixi la formació integral de l'individu, tractat com una tècnica més i no
pas com una finalitat en sí mateix. L'esport és una eina de comunicació de diferents
canals (verbal, gestual, tàctil, visual...).
UNA MANERA D'ENTENDRE L'ESPORT
"És esport tot
gènere d'exercici o activitat física que tingui per finalitat l'assoliment d'un
rendiment i l'execució de la qual descansi essencialment en la idea de lluita
contra un element definit: una distància, una durada, un obstacle, una
dificultat material, un perill, un animal, un adversari, i, per extensió, un mateix." (G. Herbert, 1946)
"Esport és el
conjunt de situacions motrius d'enfrontament que van estar codificades sota una forma competitiva i que han estat
institucionalitzades." (P.Parlebas, 1978)
"S'entén per
esport totes les formes d'activitat física que, mitjançant una participació
organitzada o no, tenen per objectiu l'expressió o el millorament de la
condició física i psíquica, el desenvolupament de les relacions socials o l'obtenció de resultats en competicions de tots
els nivells." (Carta Europea de l'Esport, 1992)
Seguint amb P. Parlebas (1986), defineix els trets
característics de l'esport:
- situació motriu (psicomotriu o sòciomotriu);
- competició (enfrontament motor, existència de
regles-codificació, comporta una victòria-derrota);
- institucionalització i reconeixement social.
Amb aquests elements va donar un punt de vista des de la
sociologia classificant les situacions motrius en funció del mitjà on es
desenvolupen i els organismes amb qui es relacionen (companys, adversaris... o
absència de relació, individual).
ELS JOCS ESPORTIUS
Si atenem a la lògica interna de les situacions motrius
(P. Parlebas, 1986), el joc esportiu com a sistema es representa per la
incertesa o no incertesa de:
- l'entorn físic en el que es desenvolupa
l'acció;
- la relació amb companys que col·laboren en
l'acció (comunicació motriu);
- la relació amb adversaris que s'enfronten a
l'acció (contracomunicació motriu).
Autors posteriors van ampliar aquesta xarxa
d'interaccions a les relacions que s'estableixen amb el material emprat.
El creuament d'aquestes tres característiques ens dona 8
categories que poden ser classificades
en:
- jocs
psicomotors (el participant no estableix cap tipus d'interacció motriu amb
altres co-participants -companys/adversaris- tot actuant de forma aïllada);
- jocs
sòciomotors (el participant té la presència de co-participants
-companys/adversaris- establint xarxes de comunicació/contracomunicació amb
ells).
En els jocs sòciomotors la presència només de companys
determinarà situacions motrius de cooperació per a assolir l'objectiu
(assegurar una cordada, baixar les veles del vaixell...); la presència
d'adversari propiciarà situacions motrius d'oposició (clau de judo, restar un
servei de tennis...); la presència de companys i adversaris complementaran les
dues anteriors (esports col·lectius: voleibol, rugbi, bàsquet...)
L'ESPORT EDUCATIU
L'esport educatiu enfoca de forma global el
desenvolupament de les aptituds motrius i psicomotrius conjuntament amb el
desenvolupament afectiu, cognitiu i social; la suma de tots aquests factors dóna
com a resultat la formació de la personalitat de l'individu (J. Le Boulch,
1989).
L'esport és plantejat en forma de problema o repte que
l'individu ha de resoldre d'una forma individual i/o col·lectiva. En aquest
sentit N. Dechavanne (1991) cita la Pedagogia de les situacions. Una situació
s'ha de presentar tot esperant una resposta oberta que permeti diferents
possibilitats. Aquesta resolució de problemes provoca en l'individu una actitud
de recerca a través de la seva activitat espontània (anàlisi dels diversos
elements de l'entorn adaptats a les pròpies capacitats).
Un aprenentatge motor correcte ha de tenir mecanismes per
a que els coneixements vagin sent assimilats (afavorir els èxits i cercar els
motius de les situacions de fracàs). L'enfrontament amb l'activitat per part de
l'alumne el portarà a la creativitat, és a dir, l'alumne és el protagonista
dels seus encerts i de les seves errades.
En el procés evolutiu del nen, a nivell esportiu, hi
haurà tot un conjunt de factors que el faran més o menys ràpid. En tot cas la
idea de progressió mai s'ha de perdre. L'esport és un estadi més en la
construcció d'activitats relacionades amb el joc i les regles. La competició ha
d'esdevenir un estímul de perfeccionament personal en els que la participació
afectiva i cognitiva tindran papers importants.
CAP A UN ESPORT PER A TOTHOM (que no vol dir que no sigui educatiu...)
Amb l'esport per a tothom es perden les limitacions que
ens dona l'esport institucionalitzat. Les regles es posen al servei dels participants
i la seva principal premissa és que tothom ha de poder jugar i guanyar en el
sentit més ampli de la paraula. La mesura de la victòria està en relació a les
capacitats pròpies de cada individu (avaluació criterial, fixa l’atenció en el
progrés individual defugint de la comparació amb la resta de company/es del
grup).
Aquest concepte d'esport que cada dia guanya més adeptes
no té edats de participació. Podem trobar en un mateix joc-esport d'aquest
tipus a tota una família independentment de l’edat o nIvell de condició física.
La participació és voluntària. La finalitat és el
moviment pel moviment. Els beneficis associats abasten tota la dimensió de la
persona: diversió (lúdic), salut (hàbit de pràctica d'activitat física),
manteniment físic (no rendiment), relació afectiva, inclusió social...
Un dels factors motivants és la introducció de materials
alternatius que s'escapen dels tradicionals i la utilització de materials
tradicional de forma alternativa.
I si caminar és el primer estadi d’aquest esport?
Salut i molta marxa!
BIBLIOGRAFIA.
Llibres amb contingut bàsicament teòric:
ELEMENTOS DE SOCIOLOGIA DEL DEPORTE.
Parlebas, P. - Unisport. Malaga, 1988.
EL DEPORTE EDUCATIVO.
Le Boulch, J. - Ed. Paidos. Buenos Aires, 1991.
MANUAL PARA LA ENSEÑANZA DE LA EDUCACIÓN FÍSICA I
DEPORTIVA.
Lamour, H. - M.E.C./Ed. Paidos. Barcelona, 1991.
LA ANIMACION DEPORTIVA.
Soria, M.A. - INDE Publicaciones. Barcelona, 1991.
EL ANIMADOR DE LAS ACTIVIDADES FÍSICODEPORTIVAS PARA
TODOS.
Dechavanne, N. - M.E.C./Ed. Paidos. Barcelona, 1991.
Llibres amb contingut bàsicament pràctic:
EL JUEGO PREDEPORTIVO EN LA EDUCACIÓN FÍSICA Y EL
DEPORTE.
Garcia-Fogeda, M.A. - Ed. Augusto E. Pila Teleña. Madrid,
1987.
INICIACIÓN A LOS DEPORTES DE EQUIPO.
Blazquez, D. - Ed. Martínez Roca. Barcelona, 1986.
ASPECTOS RECREATIVOS DE LOS JUEGOS Y DEPORTES
TRADICIONALES EN ESPAÑA.
Moreno, C. - Gymnos Ed. - Madrid, 1993.
LAS CUATRO ESQUINAS DE LOS JUEGOS.
Guillemard, G. et al. - Ed. Agonos. Lleida, 1988.
JUEGOS Y DEPORTES COOPERATIVOS.
Orlick, T. - Ed. Popular. Madrid, 1986.
DEPORTES ALTERNATIVOS.
Virosta, A. - Ed. Gymnos. Madrid, 1994.
