De la salut a la malaltia.
El concepte de salut de les persones és molt ampli. Fins i tot m'atreviria a dir que la manca o deteriorament, per mínim que sigui, d'algun dels aspectes que l'envolten, acaben repercutint, tard o d'hora en l'estat de salut general. No podem entendre l'ésser humà com un conjunt de parts enganxades entre sí. I encara menys, sense un diàleg, relació o interconnexió amb tot el que l'envolta. La salut no es mesura només amb un conjunt d'analítiques i proves mèdiques. Aquestes són dades d'un estat momentani, d'una foto. Son indicadors reactius que ens informen del que ha passat... però ens poden apuntar o deixar intuir altres orígens, causes o tendències.
El nostre organisme no "s'alimenta" únicament del què mengem. Necessitem altres "aliments" que, de forma equilibrada ens donen forces pel dia a dia. Una alimentació adient ens aportarà nutrients que ens facin funcionar a nivell fisiològic. Però el nostre cos està dissenyat per poder-se moure, cadascú amb la seva capacitat. Fins i tot quan pensem que no hi ha cap moviment, la mínima activitat neuronal pot ser l'inici d'una gran acció comunicativa, de relació. El nostre entorn és ric en "aliments" que enriqueixen la nostra "dieta" social, cognitiva, intel·lectual. Cal saber seleccionar i tastar les dosis adients tot i que moltes vegades ens trobem amb alguns de tòxics. Cal saber eliminar-los també... o aprendre a trobar antídots cada cop que ens veiem "obligats" a prendre'n.
La malaltia.
Però tot aquest equilibri es pot veure trencat. Una malaltia o un accident poden alterar els nostres paràmetres fisiològics... i també els altres. Tots estem exposats a riscos que no podem controlar... tant se val els diners que tinguem o que siguem més guapos o lletjos. Certament hi ha qui "té més números" per patir més i acostumen a ser aquells que tenen menys recursos. Però són d'ells que s'aprenen les lliçons més grans. Aquells que vivim en el "primer món" hem perdut moltes dosis de capacitat de suportar el patiment i el dolor.
Afrontar una malaltia amb més o menys èxit pot dependre de la manera que hi arribem. Els nostres antecedents clínics, l'edat, els hàbits, l'estat d'ànim, la rapidesa d'actuació dels professionals mèdics i d'aquells que ens envolten. Tot sumarà a favor... o en contra. La medicina tradicional, en el millor dels casos, intentarà posar un tallafoc per a no empitjorar (antibiòtics, alimentació i respiració artificial,...). Atacarà la malaltia. Tot s'hi val. Però darrera de cada actuació hi voldrem trobarem persones, professionals,... comunicació, empatia, confort, informació... El tracte "jo-tu" és més reconfortant que el "jo-allò"... permet superar millor les adversitats i aprendre de la nova situació... resilència.
Si tot va bé arriba un dia que et diuen que ja pots fer "vida normal" (encara no "vida laboral").
De la malaltia a la salut.
Restablir l'equilibri comença per la voluntat d'un mateix. Un cop està tractada la malaltia cal tractar la persona. D'una banda trobarem professionals amb grans coneixements... d'alta banda retrobarem tot allò que varem deixar en un punt i seguit. Potser no serem els mateixos... potser no tindrem les mateixes capacitats d'abans... però haurem d'emprendre el camí per retornar a l'equilibri. Les grans receptes són l'alimentació (i, si s'escau, algun complement... no necessàriament farmacològic-tradicional); el descans, el repòs; el retorn progressiu a les activitats (socials, cognitives, intel·lectuals,... laborals).
A mi la malaltia em va sorprendre. No la tenia planificada ni, a priori, presentava cap símptoma que em predisposés a caure-hi. Però a mida que vaig anar sent conscient del que m'havia passat vaig descobrir que el que de veritat em feia recuperar eren les persones... del meu entorn familiar, de les meves amistats, dels professionals als que vaig demanar ajuda. Paraules, fets i consells van afavorir la recuperació de l'equilibri... l'antibiòtic "només" em va salvar la vida o va evitar que em quedessin seqüeles...
