Fa unes setmanes el meu fill gran d'11 anys jugava un partit amistós de minibàsquet. Un jugador contrari no parava d'agafar-lo de la samarreta i els pantalons cada cop que el tenia a prop. Una mica sorprès i fart de la situació, el meu fill gran li va demanar què feia agafant-lo tota l'estona... "si l'arbitre no ho veu no és falta", li va dir el noi.
No ens falten exemples, tan en l'esport com en la vida real, que serveixen d'exemple a infants i joves els beneficis d'aconseguir coses i fites fent trampes i mentint.
En certa manera, ens trobem amb el dilema de si tot allò que no està prohibit (legislat) és permès... o només es permet allò que està legislat. D'aquí que molt sovint haguem de recórrer a codis ètics o deontològics per a polítics, en l'àmbit de serveis sanitaris, a nivell associatiu... i també en l'esport.
La nostra actuació no només ha de ser "legal" sinó que també ha d'estar impregnada d'ètica (i algú afegiria: de valors)... no tot s'hi val ni per qualsevol mitjà.