Diàleg social... també a l'esport professional.

Aquests darrers mesos hem vist alguns esportistes professionals reclamen pels seus drets laborals col·lectius. Per un costat el no inici de la lliga de bàsquet professional dels Estats Units (NBA) i per l'altre les reclamacions, demandes, convocatòries i desconvocatòries de vaga dels futbolistes professionals espanyols i italians.

En el nostre "vell continent" la Comissió Europea va publicar a principis d'aquest any 2011 un comunicat sobre el desenvolupament de la dimensió europea de l'esport a partir del Llibre Blanc sobre l'Esport de 2007.

Un dels punts clau és el diàleg social europeu en el sector de l'esport en el que ha destacat la creació el 2008 d'un comitè en el sector del futbol professional. Una de les principals tasques que l'ha ocupat ha estat avançar en l'establiment de requisits contractuals mínims per als futbolistes.

Però el camí ja va començar uns anys abans quantificant la dimensió del sector (parlen d'uns 2.000.000 de persones); delimitant els diferents subsectors (professional, comercial-oci actiu, associatiu-sense ànim de lucre); i determinant els interlocutors socials d'entre els grups d'interés (EASE per part de la "patronal" i UNI-Europa per la part sindical dels treballadors han estat col·laborant amb la Comissió Europea per a construir aquest diàleg).

D'aquesta manera el món de l'esport cada cop respecta més i està més subjecta als convenis internacionals de l'organització internacional del treball... com qualsevol altre sector. Regulacions que en l'entorn dels treballadors de la Unió Europea eren aplicats des de feia temps però que en el món de l'esport professional han hagut de salvar grans esculls com: mobilitat i lliure circulació dels treballadors o les quotes de seleccionables nacionals i estrangers.

Fins ara s'han succeït tres etapes o projectes per a unificar i donar forma a aquest diàleg:

• Identificar i reforçar la representativitat dels interlocutors socials del sector de l'esport;
• Aprofundir en les relaciona laborals i el diàleg social;
• Implementar, afiliar i crear associacions en tot el territori de la Unió Europea.

Segurament que els futbolistes professionals actuïn de forma reivindicativa com a col·lectiu tan a la lliga espanyola com a la lliga italiana sigui un senyal de normalitat laboral. Tot i que de vegades pot resultar xocant per la resta de persones treballadores que, col·lectius amb convenis que fixen sous i condicions molt superiors a la mitjana es puguin queixar i arribar a fer servir el seu dret de vaga. Els futbolistes espanyols tenien per conveni per la temporada passada 2010-2011 mensualitats bàsiques de 5.000 (primera divisió) i 3.100 (segona divisió) repartides en dotze pages més dues extres i les primes que establissin amb els seus respectius clubs... en una jornada com a màxim de 7 hores diàries, 1 dia i mig de descans setmanal i 30 dies de vacances.

Salvant les distàncies i dimensions, no fa gaire un col·lectiu amb unes bones condicions laborals també va esprémer al límit els seus drets laborals...

Caldrà seguir avançant en la construcció del diàleg social en el sector esportiu... i més en concret en el professional que, sobretot en el cas del futbol, està vivint en una bombolla per sobre de les seves possibilitats i caldrà reconvertir. El que no sé és si els governs europeus sortiran al seu rescat com han fet amb altres sectors com el de la banca.

Estiu 2011

"Abans es feien pretemporades, ara es fan gires" va etzibar en Pep Guardiola als periodistes un cop acabat el darrer partit de l'equip de futbol del Barça als Estats Units d'Amèrica a pocs dies de la primera competició oficial.

Potser abans es considerava que per a exprimir el cos d'un esportista primer has de preparar-lo de forma adient per a que aguanti tota la temporada. S'han acabat els partits de costellada el mes d'agost... bé, s'han acabat aquells que servien per rodar tota la plantilla alternant amb la preparació física... perquè els partits seguixen sent de "costellada". Però ara no es fan amb l'equip del poble del costat sinó que els contractes milionaris fan recórrer milers de quilòmetres.

És possible que si es tingués més present que els jugadors són treballadors, caldria revisar si els protocols de prevenció i riscos laborals són els adients. Perquè invertir en la bona forma d'un jugador és invertir en la seva salut i en la curta vida esportiva d'alt nivell que tenen. Encara que hi ha qui demana plantilles més àmplies... cal preveure tots els que es trencaran durant la temporada. O potser tot això acabarà quan peti aquesta bombolla... perquè això del futbol és una bombolla?!... com ho era la immobiliària?

Tot i que tampoc cal fer-ne un gra massa. Si tornem als estius, aquests estan canviat:

• Abans a l'estiu s'associava a sol, calor i platja... i enguany no ha parat de caure xàfecs...
• Abans esperaves la paga doble... ara hi ha qui amb prou feines veu un sou... i els que la reben, està retallada...
• Abans uns grans magatzems eren notícia el primer dia de rebaixes pels allaus de compradors que esperaven el moment d'obrir amuntegats a una de les seves portes (la de la càmera de televisió, és clar)...
• Abans els diaris estiuencs estaven buits de notícies... avui el trobem farcit d'aldarulls a Londres, de la crisi del deute de molts estats, de grups d'indignats de països que considerem democràtics, les revoltes dels països de la riba sud del Mediterrani i d'una crisi encara més greu: la de la mort per la fam a l'Àfrica...

Els estius estan canviant però el món està canviant. M'agradaria tornar a les vacances (siguin a l'estiu o no) de desconnexió, tranquil·litat, i descans reparador (físic, però sobretot mental).

Futbol, emocions i valors.

Fa uns dies que per la xarxa corre un vídeo d'un equip petit però molt motivat. Un equip que ho ha perdut tot i només han fet un gol aquesta temporada. Una barreja de mirades entre infants, entrenador i pares...

l'equip petit from el cangrejo on Vimeo.

Aquest vídeo ha tingut ressò en diferents blocs

http://futbolendesarrollo.blogspot.com/2011/07/el-pequeno-equipo-un-gran-ejemplo-271.html

en mitjans de comunicació digitals

http://www.cronica.cat/noticia/Lequip_petit_el_video_dun_gran_equip_de_futbol_que_triomfa_a_la_xarxa_

en mitjans de comunicació més "tradicionals"

http://www.ara.cat/el_radar/mes-important-participar_3_503979602.html

fins i tot a la tele

http://www.tv3.cat/videos/3595171/Lequip-petit-limportant-es-participar

La seva singularitat o "raresa" està en que ens mirem l'esport (el futbol) des de la comparació amb els equips professionals. Es dóna un gran valor a l'actitud i la manera d'afrontar la derrota d'aquests menuts perquè no té un referent (o en té pocs) amb jugadors de la "millor lliga del món.

Alguns s'imaginen com celebraran el gol (quan el facin) i segur que el seu model és aquell que tants cops poden veure per la tele. Amb totes les seves varietats de coreografies i esclats de ràbia.

Ben segur que els membres d'aquest equip petit també poden experimentar les seves emocions de jugar al futbol en videoconsoles. Alguns d'aquests jocs ofereixen una aproximació al realisme de forma fantàstica, amb tots els detalls: l'aspecte dels jugadors, els estadis, la remor de l'afició animant, els tipus de pilota, la sortida pel túnel de vestidors... però també el mal caràcter quan un jugador és amonestat. El joc vol acostar-se tan a la realitat que reprodueix les actituds dels jugadors protestant decisions arbitrals (també hi ha qui no protesta... com a la realitat... però en són pocs).

Estem perdent una oportunitat. Molts infants i joves dediquen llargues hores a aquests jocs. Caldria esperar un gest de foment de valors en un entorn controlable com és el virtual... i més en un món en el que sovint la passió supera la racionalitat. No sé si quedaria molt "descafeïnat" el joc si cada cop que un jugador fes una entrada antireglamentària o se li ensenyés alguna targeta d'amonestació, la seva reacció fos acceptar-ho i, fins i tot, ajudar al jugador contrari.

Un joc que està autoritzat per la llicència de la Champions League hauria de fer un pas endavant en la promoció del joc net, vetllar per la responsabilitat social i promoure actituds positives que ben segur seran sostenibles i perdurables al llarg del temps.

Potser així, vídeos com el de l'equip petit serien la normalitat i no una raresa.

Fent turisme de marxa (nòrdica).

El turisme no escapa als excessos amb els que hem viscut els darrers anys en la nostra societat. Per alguns resulta impensable no fer unes vacances en les que no marxis més enllà de 1.000 o 10.000 quilòmetres del teu lloc habitual de residència. I un cop allà, fer les activitats més inversemblants. La facilitat en l'accés a mitjans de transport econòmics faciliten aquest fet... però és sostenible aquest ritme de turisme? Cal fer el turista perquè toca? Té sentit això?

Un company de feina m'explicava l'experiència d'un conegut que es va cassar amb una noia originària de Madagascar. De visita al poblat d'ella, havia aprofitat per fer llargs passejos per la platja... i això no ho entenien els nadius. Què feia un home que caminava uns quilòmetres i tornava sense res... no ho havia trobat? S'havia perdut? Però encara era més estrany que al dia següent fes el mateix recorregut i tornés un altre cop sense res!!! Per què feia tot aquell camí? Quin sentit tenia?

Salvem les distàncies culturals... però potser ens hauríem de tornar a fer aquelles preguntes. Com emprem el nostre temps d'oci? Necessitem viure'l amb experiències i emocions que ens ajudin a retrobar-nos amb nosaltres mateixos i a recuperar uns equilibris que el dia a dia amenaça a desestabilitzar. Cal recarregar piles... amb sentit.

La marxa nòrdica turística o el turisme de marxa nòrdica són una proposta de reequilibri del nostre cos i de mitjà de descoberta, no només d'entorns sinó de nosaltres mateixos. És una proposta pel decreixement en una societat de consumisme. És un retorn al turisme amb senzillesa, el de fer camí sense grans ni sofisticats aparells i equipaments esportius.

Els claus a la porta

(Me'l va passar la Blanca)
http://lacomunidad.elpais.com/a-casanova/2011/2/11/los-clavos
http://crista126.blogspot.com/2011/04/todos-clavar-clavos.html
http://creatividadarticulos.bligoo.com/content/view/133443/Los-clavos-del-mal-car-cter.html

Hi havia una vegada un nen que tenia molt mal geni.

El seu pare li va regalar una caixa de claus i li va dir que cada vegada que perdés el control havia de clavar un clau a la part posterior de la porta.

El primer dia el nen ja havia clavat 37 claus a la porta. Durant les següents setmanes, com havia après a controlar la seva ràbia, la quantitat de claus va començar a disminuir diàriament. Descobrí que era més fàcil controlar el seu temperament que clavar els claus a la porta.

Finalment va arribar el dia en què el nen no va perdre els estreps. Li va explicar això al seu pare i ell li suggerí que per cada dia que es pogués controlar treies un clau. Els dies van transcórrer i el nen finalment li va poder explicar al seu pare que havia tret tots els claus.

El pare va agafar al seu fill de la mà, el va portar fins la porta i li va dir:

"Has fet bé, fill meu, però mira els forats a la porta. La porta mai tornarà a ser la mateixa. Quan dius coses amb ràbia, deixen una cicatriu igual que aquesta. Li pots clavar un ganivet a un home i després treure'l. Però no importa quantes vegades li demanis perdó, la ferida sempre seguirà allà".