El turisme no escapa als excessos amb els que hem viscut els darrers anys en la nostra societat. Per alguns resulta impensable no fer unes vacances en les que no marxis més enllà de 1.000 o 10.000 quilòmetres del teu lloc habitual de residència. I un cop allà, fer les activitats més inversemblants. La facilitat en l'accés a mitjans de transport econòmics faciliten aquest fet... però és sostenible aquest ritme de turisme? Cal fer el turista perquè toca? Té sentit això?
Un company de feina m'explicava l'experiència d'un conegut que es va cassar amb una noia originària de Madagascar. De visita al poblat d'ella, havia aprofitat per fer llargs passejos per la platja... i això no ho entenien els nadius. Què feia un home que caminava uns quilòmetres i tornava sense res... no ho havia trobat? S'havia perdut? Però encara era més estrany que al dia següent fes el mateix recorregut i tornés un altre cop sense res!!! Per què feia tot aquell camí? Quin sentit tenia?
Salvem les distàncies culturals... però potser ens hauríem de tornar a fer aquelles preguntes. Com emprem el nostre temps d'oci? Necessitem viure'l amb experiències i emocions que ens ajudin a retrobar-nos amb nosaltres mateixos i a recuperar uns equilibris que el dia a dia amenaça a desestabilitzar. Cal recarregar piles... amb sentit.
La marxa nòrdica turística o el turisme de marxa nòrdica són una proposta de reequilibri del nostre cos i de mitjà de descoberta, no només d'entorns sinó de nosaltres mateixos. És una proposta pel decreixement en una societat de consumisme. És un retorn al turisme amb senzillesa, el de fer camí sense grans ni sofisticats aparells i equipaments esportius.
