La competitivitat, la competició, l'esport i el joc

Fa uns quants anys (potser ja fa alguna dècada) comença la sessió de jocs del curs de monitors de lleure infantil i juvenil llençant una pregunta a l’aire als joves aspirants a conduir canalla en esplais i altres tipus d’agrupaments.

A l'esplai o, en general, en les activitats de lleure, hi té lloc la competició?

La resposta normal sempre era un depèn, o l'aplicació d'un petit percentatge a activitats de competició i un major percentatge a potenciar les de cooperació. Però aquest cop el grup va començar a defensar que moltes activitats han de ser competitives perquè la societat en la que ens trobem ho és.

En un primer moment aquest raonament em va desconcertar per la rotunditat amb que alguns membres del grup van defensar la posició. Per uns moments vaig quedar més glaçat que els habitants de Catalunya aquest mes de març. L’estereotipo en el que ens encasellen als que ens dediquem al món de l'educació des del temps de lleure, sovint des del voluntariat i de vegades amb uns ideals o motivacions una mica "somiatruites", s'havia transformat com la pesseta a l'euro canviant tot el seu valor.
Sort que va sortir un alumne que estava d'acord en que la nostra societat és competitiva fins a extrems molt radicals, però per això s'estaven formant ells, per a aportar la seva espurna de canvi i millora del món que ens envolta.

Ni la competició és tant dolenta ni és tan bona. Com tants i tants altres aspectes de la formació de l'infant i l'adolescent (i de l'adult) caldrà tenir en compte en quin moment i amb quin grau d'exigència aplicarem activitats de competició (o competitives). Perquè les activitats competitives també són una eina d'aprenentatge per les situacions en les que ens troben en la nostra societat.

Aspectes competitius de la nostra societat.

La competició és un mitjà de comparació amb un altre. Permet conèixer l'assoliment d'un objectiu o referència externa. Però també desencadena un seguit de processos de superació de la capacitat personal tot motivant l'adaptació a les condicions de l'entorn. En aquest cas ens referim a una referència subjectiva o interna.

La competició no és patrimoni de l'esport. La competició i la competitivitat són presents en molts aspectes de la nostra societat:

• tenir una nota de tall per entrar en una universitat;
• gaudir d'incentius per haver estat el que més ha treballat (p ex vendes);
• concursos de TV i ràdio;
• eleccions polítiques;
• aprovar unes oposicions per a aconseguir una feina.

Algun cop he sentit que aquells que han nascut en generacions molt nombroses són més competitius que els que les seves generacions ho han estat menys. Aspectes com la facilitat a l'accés al món universitari o al món laboral fan que el caràcter de l'individu sigui més o menys competitiu. En certa manera és allò que la gent gran ens diu: si passéssim una guerra com ells ja ens espavilaríem més...

En el món animal (vull dir els que no són humans) aquest esperit competitiu es presenta en la forma més primària, la satisfacció de les necessitats més bàsiques, l'esperit de supervivència. Hom ha fet la premonició que en pocs anys els humans competirem per un recurs tan bàsic com l’aigua potable a causa de la seva escassetat.

Els beneficis i els riscs de la competició esportiva en infants.

Quan un infant decideix (o els seus pares ho fan per ell) practicar un esport, entra en un procés en el que rebrà la influència d'un gran nombre d'impactes del seu entorn:

• els companys;
• els rivals o adversaris;
• els entrenadors, tècnics o formadors;
• els àrbitres;
• els familiars i amics;
• els dirigents o directius (escola, AMPA, club,...);
• el tractament que en fan els mitjans d'informació del seu esport;
• els professionals de l'esport.

En certa manera es trobarà exposat o exposada al perills que comporta la competició mal enfocada:

• conductes agressives i violentes tant físiques com verbals;
• el resultat (premi o victòria) per sobre del procés (plaer del joc);
• situacions d'eliminació i excloents;
• excessiu estrès competitiu i pressió per la victòria i l'èxit;
• entrenaments i competicions exigents i dures;
• ús de mitjans no lícits o legals (trampes, dopatge,...);
• sensacionalisme dels mitjans de comunicació;
• especialització dels infants massa aviat en processos selectius que provoca exclusions i marginacions;
• excessiva rigidesa i sistematització d'entrenaments i pràctica;
• abocament de falses expectatives dels pares;
• lluïment personal del tècnic o entrenador.

Per sort, encara en som molts que creiem que també podrem trobar beneficis en la competició orientada des d'una perspectiva educativa:

• saber acceptar les victòries (guanyar) i les derrotes (perdre);
• motiva la millora i superació personal així com l'acceptació de les pròpies limitacions (autoconeixement);
• exigeix l'esforç i la lluita personal per a la superació de dificultats que portin a l'assoliment d'un objectiu (individual o col·lectiu);
• canalitza impulsos agressius (alliberament d'energia) i afavoreix l'autocontrol;
• estimula l'aprenentatge i el desenvolupament de la capacitat de moviment (aptituds motrius i psicomotrius);
• afavoreix l'establiment de diferents relacions personals;
• educa l'adquisició d'hàbits de respecte a normes (reglament) acceptades de manera voluntària.

Fases d'introducció de la competició en el procés educatiu d'un infant.

L'aprenentatge d'un esport ha de ser respectuós amb l'evolució de l'infant. Hi ha esports que per les seves característiques demanen una iniciació en edats molt joves per a assolir un bon nivell tècnic. En general això passa en modalitats o especialitats individuals. Però en altres casos un bon nivell de pràctica anirà associat no només a una execució tècnica sinó a una maduració tàctica. És el cas d'alguns esports d'equip.

En ambdós exemples tothom està d'acord en que cremar etapes anirà en contra de la motivació de l'infant per continuar practicant el seu esport o qualsevol altre. Però sí haurem d'anar marcant uns passos o esglaons entre la iniciació, la tecnificació o perfeccionament i l'alt nivell o rendiment, i no crear falses expectatives.
En el següent quadre es pot veure un resum de diferents autors relacionat amb les fases d'aprenentatge motriu i el paper de la competició:

Esports adaptats a cada edat.

Cada cop més els reglaments dels esports s'han adaptat a les característiques de l'infant reduint l'espai, el material emprat, el temps... i fent les regles més comprensibles o permissibles.
A continuació, seguint P.Parlebas i afegint aportacions de M.Hernández, B.Blázquez i J.Riera, classifiquem i comentem alguns esports que es practiquen en edat escolar a Catalunya tot comparant-los amb el que practiquen en categoria absoluta:

En la darrera revista Apunts d'educació física i esports podeu trobar un article centrat en l'etapa d'iniciació esportiva.

Formes d'organització de la competició.

Cada esport i preesport té les seves peculiaritats a l'hora d'organitzar les confrontacions entre adversaris. Des de les jornades semi-competitives fins a les formes més complexes d'eliminatòria, trobem tot un ventall de possibilitats de diferents durades i nombre de participants per a motivar la participació.

Les formes de competició poden ser de lliga o punts en les que tothom s'enfronta a tothom; de copa o eliminatòria en les que cada enfrontament dona accés a la següent fase amb la possibilitat de ser repescat; o una combinació d'aquestes.

En termes generals, les competicions de lliga o punts premien la regularitat, mentre que les de copa o eliminatòria premien l'actuació d'aquell moment en concret.

Però la pressió per captar, retenir i explotar talents esportius fa que sovint tots aquests processos es comprimeixin i s'accelerin. Algunes modalitats esportives ho justifiquen per no "frenar" el talent d'alguns infants amb projecció de futur... pel que poden arribar a ser... però tots al final no són i seran més que persones. I això ens fa pensar més en una formació integral.