Aquells que tingueu infants al vostre càrrec és possible que us hagi tocat passar el tràngol o aventura d’escollir escola. I els que no en teniu (d’infants), us proposo el repte de pensar-hi.
És possible que us hagueu plantejat quins criteris “pesen” més en una elecció d’aquest tipus. Des de la radicalitat de preguntar al propi infant quina escola prefereix fins a criteris de laicitat o religiositat del centre. Des de la “qualitat” de les persones que hi trobarem (docents i companys) fins a la qualitat més material (instal·lacions). Des del tipus de mètodes més “progres” o “moderns” a mètodes més “rígids” o “tradicionals”. Des dels més “bàsics” als que tenen més “complements” (activitats extraescolars)... Al final el que cercarem seran respostes al Què? Qui (i amb qui)? On? Com? I us asseguro que serà ben difícil donar el pes proporcional a cada resposta! Potser per la gran interconnexió entre totes les preguntes.
El Què i On pot ser relativament fàcil objectivar-los. En el primer cas perquè el currículum està escrit per a tothom i en el segon perquè només ens cal mesurar metres quadrats... El Qui i el Com ja seran més difícilment comparables. Si això fos un plat de cuina, els ingredients i la cuina poden ser els mateixos però qui cuina i com ho fa esdevé més un art o intuïció on la proposta de valor és, a priori, intangible.
Què ha d’ensenyar l’escola està íntimament lligat al Com... (sí, també al Qui i On, però caure en la temptació de passar del Què al Com és irresistible). Què ha d’ensenyar l’escola ens obliga a imaginar quin tipus de societat ens agradaria. Això ens ha de portar a veure l’escola com un espai més (físic, temporal i humà) en el camí de descoberta (i capacitat de sorprendre) d’un mateix i de les relacions que estableix amb l’entorn. Què descobrim i Com ho fem és el gran motor i motivació per engegar tots els processos que s’han de desencadenar a l’escola... i més enllà de l’escola, al carrer, a casa,...
L’infant (i així em centraré en l’etapa que anomenen educació primària) s’ha de saber conèixer i reconèixer des de les emocions. Ha de ser capaç de conèixer i reconèixer el seu entorn més proper i anar engrandint-lo progressivament. I ha de comunicar-se i expresar-se mitjançant tots els sentits (gust, oïda, vista, olfacte i tacte) a través de diferents registres (oral, escrit, plàstic, musical, corporal,...).
L’infant ha d’emprendre la descoberta (recerca) i crear i construir (innovar) solucions a les situacions que vagi trobant al llarg de la seva vida. Ha de desenvolupar el sentit crític enfront la sobreinformació de la societat actual. I ha d’interactuar en xarxa emprant la seva creativitat i la cooperació (cocreació) com a primeres eines de “supervivència”.
L’infant ha de conèixer i fer servir una “caixa d’eines” en la que emmagatzemar un seguit de coneixements tècnics (mecànics, funcionals, utilitaris, científics,...) als que poder recórrer per a entendre el funcionament material o biològic. Però més important que això no és “tenir” els coneixement i saber-los aplicar sinó saber on cercar i trobar-los. És aquí on les noves tecnologies esdevenen companyes necessàries i inseparables... i no objectius en sí mateixos.
Però hi ha competències amb vocació d’hàbits. Competències que en alguns moments han semblat segregades per la seva transversalitat (o que es dilueixen per no ser “importants”). El clima de l’aula és determinant en al connexió entre l’alumnat i el professorat. Un clima adient és imprescindible per a l’estimulació de l’aprenentatge. Hàbits que sovint estan formulats com a normes de convivència... de sentit comú. Fer una fila, no entrar “assalvatjats” a un aula, presentar una fitxa “neta i polida”, seure bé en una cadira,... són actituds,... o hàbits,... o continguts de competències,... que no s’entenen si no són expressats en termes de causa i conseqüència... no com a capricis descontextualitzats. El joc és, ha estat i ben segur que encara serà un gran mitjà d’aprenentatge... no només dels infants, sinó dels adults. Ara sí que estic marxant cap al Com.
Fins aquí algunes esquitxades de Què s’hi pot aprendre a l’escola (no el que s’ensenya). Però sense perdre de vista el Com. El Què i On els podrem escriure i agradaran més o menys als diferents grups d’interès (alumnes, famílies, societat civil, polítics,...). Però el Qui i Com necessitaran de canvis d’actituds i temps per a veure que aquesta ha de ser la proposta de valor de la nostra educació.
L’infant és el centre d’interès de l’escola (em permeto la llicència de “només” incloure a mestres, professors i professores, monitors i monitores, personal d’administració i serveis) i el seu principal “client”. Nosaltres (sobretot la família) hem de saber alinear tots els esforços per a acompanyar-lo en aquest camí... per a que ell, en un futur, sigui el que ens acompanyi.
