"Escaqueges" o "Dameges"?

Entrenar un equip i dirigir-lo en competicions requereix un gran coneixement dels seus components. Comunicar correctament allò que s'espera de cadascú és el millor punt de partida cap a l'èxit. Tot i què de vegades els jugadors ens preguntem, què vol aquest (entrenador) ara? I a la nostra vida laboral, què vol el nostre cap?

L'entrenador: entre el lideratge i la gestió.

L'entrenador necessita de dosis de lideratge i dosis de gestor. Lideratge per a descobrir en l'equip allò que és universal a tots els seus components i capitalitzar-ho per anar tots a una. Però també és un gran gestor que coneix i valora les habilitats úniques de cada membre de l'equip i les connecta entre sí. Un entrenador (gestor) corrent juga amb els components de l'equip com si fossin peces de dames. Un gran entrenador (gestor) interactua amb els seus jugadors com si fossin peces d'escacs.

Dirigint com si fossin dames.

(En cap moment vull desqualificar aquest noble joc de taula. Simplement serveix de metàfora per a contraposar-lo als escacs)

Un equip no és un conjunt de peces uniformes que es mouen en un mateix sentit. Molts entrenadors deuen haver tingut aquesta temptació. Tothom actuant de la mateixa manera. En el món de l'empresa també és un gran desig d'alguns caps. Donar les mateixes ordres tot esperant el mateix resultat. I el que és més preocupant: si alguna peça falla només cal substituir-la per una idèntica sense preocupar-se de cap diferència individual.

Dirigint com si fossin escacs.

D'altra banda, aquells que veuen els equips com un conjunt de peces amb característiques particulars cadascuna d'elles, que es mouen en diferent sentit, tenen el repte de coordinar en la diversitat i no en la uniformitat. Als escacs no es pot jugar si no es coneix bé el moviment de cada peça. De la mateixa manera, un equip no rutllarà prou bé si no es coneixen i valoren les habilitats úniques de cada membre. Cal posar la gent en el seu rol per a que es pugui lluir individualment i gaudir de la fita col·lectiva.

10 ajudes per a la direcció (gestió) d'equips.

Entrenar, dirigir, gestionar equips és tractar amb relacions interpersonals. Això vol dir emprar un percentatge superior d'habilitats directives en detriment de coneixements tècnics.

- Coneix el teu equip

- Crea un bon entorn de treball

- Sempre es pot aprendre dels errors

- Construeix un clima de confiança i seguretat

- Tracta als membres de l'equip com persones

- No pressuposem que tothom sap fer de tot

- Tingues una actitud proactiva

- Coneix els interessos dels grups d'interès de la teva feina

- Comparteix i comunica informació

- Justícia i sentit comú han de ser el més comú...

Segurament la millor premisa per a qui li toca dirigir equips és tractar a tots els membres com li agradaria ser tractat a un mateix... I la millor premissa per a qui li toca treballar en equip és saber que hom ha de buscar l'excel·lència personal aprenent a sacrificar-se per la resta de membres per assolir un objectiu comú i compartit. La llibertat d'un acaba on comença la de l'altra persona.

Som un equip... o "només" un grup?

Un cop s'acosta el final de la temporada és el moment de moltes entitats o organitzacions d'acabar de fer una revisió dels objectius i dels diferents indicadors per valorar l'equip i prendre les decisions necessàries per a la propera... Però... de què estic parlant? D'un equip esportiu, d'un equip docent, un equip de treball,...

Un equip o un grup.

Molts cops hem escoltat, davant d'una derrota esportiva en un partit, que "no hem estat un equip". O en el nostre lloc de treball, que no hem assolit els resultats esperats perquè "no hem funcionat com un equip". És possible que en ambdós casos l'errada hagi estat l'eficàcia i/o eficiència interna de la dinàmica de l'equip. Però no haurem de descartar que la causa del fracàs hagi estat un comportament únicament de grup: un conjunt de persones que persegueixen objectius individuals tot i que (en un principi) sense perjudici de l'objectiu marcat per l'organització, en una estructura fortament jerarquitzada i "sotmesa" a un clar lideratge.

Tot això si pertanys a una organització. Perquè també podem parlar d'un grup de persones que s'apleguen per a un fi comú però sense excessiva interacció entre elles com poden ser aquelles que assisteixen a un espectacle o a una manifestació. El que no tindria tan clar és si una flashmob és un comportament grupal que requereix d'un treball en equip... 

Però, què és un equip?

Deixeu-me manllevar la definició que en fan en Triadó, X.M. i na Gallardo, E: equip és aquell conjunt de persones, altament cohesionades, amb habilitats complementàries i responsabilitats tant individuals com conjuntes que treballen envers la consecució d'un objectiu comú.

En primer lloc, trobarem persones "condemnades" a entendre's que han de connectar entre elles. El clima o ambient organitzacional ha d'estimular o afavorir la connexió entre les persones i entre aquestes i l'objectiu de l'equip.

En segon lloc, serà necessari afrontar problemes des de diferents punts de vista. Un equip homogeni acabarà sent endogàmic i xocarà contínuament contra les seves pròpies limitacions o barreres.

En tercer lloc, en la forma d'organitzar-se l'equip, les responsabilitats "aplanen" les jerarquies per a una major fluïdesa de la informació i les accions. Tothom ha d'estar predisposat a ser líder i gregari quan l'ocasió ho necessiti. Tothom ha de sacrificar-se pel bé comú o ha de "tibar" quan la situació ho requereixi... sense amagar-se.

En darrer lloc, cal identificar-se amb la fita col·lectiva... i amb la identitat de la pròpia organització. I això ens retorna a allò que hem enunciat en primer lloc.

Per què en equip?

• Perquè s'incrementa la productivitat, els indicadors de resultat van a l'alça. L'assoliment de fites individuals i col·lectives van estretament lligades. Però no ens hem de perdre en el curt termini. Un equip necessitat temps per aprendre a ser-ho. Cal saber valorar els tangibles i els intangibles.
• Perquè l'objectiu és la satisfacció de tots els que tenen algun interès: l'equip en sí mateix (jugadors, tècnics, treballadors, experts, professors,...); els clients (espectadors, alumnes, caps, espònsors,...).
• Perquè la satisfacció en la realització de la tasca es justifica en sí mateixa. Formar part del projecte ja és un incentiu positiu. Sentir-se partícip del que es fa millora l'activitat diària en contra del conformisme o l'absentisme presencial.
• Perquè s'enforteix el compromís i la identificació amb la pròpia organització (entitat, empresa,...). Termes com fidelització dels propis membres de l'equip esdevé clau en la futura atracció de nous talents.
• Perquè es millora la qualitat. L'aprenentatge i la col·laboració generen excel·lència.
• I perquè, en una societat que vol promoure la gestió del coneixement, la innovació passa per una cultura de treball en equip, en xarxa, compartint no només amb els que considerem "companys" sinó també amb aquells que considerem "competència" o amb aquells que potser pensem que no tenim res en comú.

I quins riscos tenim al voler fer un equip?

Fer un equip i el treball en equip en una organització pot comportar un seguit d'inconvenients. En primer lloc, cal invertir temps. Un equip no es crea d'un dia per un altre (bé, "crear-lo" sí, que en traiem un rendiment òptim ja és una altra cosa). Així com els processos de decisió, que també poden requerir d'una mica més de temps. Però aquesta limitació temporal a curt termini queda compensada per la major durada i consistència dels resultats que se n'obtenen.

El grup pot dissoldre o difuminar les individualitats si no es donen unes bones condicions de coordinació i comunicació. Els "egos", les "estrelles" o les "vedets" poden no ser els millors candidats si no dominen competències relacionades amb la col·laboració. Les jerarquies, dominis o manipulacions interessades limitaran el desenvolupament de tot el potencial dels membres de l'equip. En la mateixa línia, el conformisme pot cedir davant les conductes globals igual que pot passar amb els recursos disponibles, que poden quedar desaprofitats o oblidats.

Fem un equip...! Per on comencem?

Podem establir cinc dimensions per explicar un model de conducta d'equip:

• Lideratge: en la tasca, en el manteniment del clima o ambient i en el reconeixement d'aquest.
• Estructura de les activitats (organització): claredat de rols i metes, normes de treball acceptades i interioritzades per tothom i control de la tasca (indicadors, quadre de comandament,...).
• Processos intragrupals fluïts amb feedback constant.
• Límits de la direcció que no afectin ni coartin la creativitat.
• Eficàcia subjectiva (el valor dels intangibles): la satisfacció (general, de l'equip i dels clients) i la percepció d'eficàcia (un clima positiu i optimista).

La temporada 2008-2009 va ser qualificada la millor de tota la història del primer equip masculí de futbol del Barça. Un equip format per jugadors... i un equip tècnic (entrenadors, preparadors físics, metges, recuperadors,...) i personal del club (encarregats de material, del manteniment de la instal·lació, dels accessos,...) i unes quantes persones més... van treballar en equip per a la satisfacció de tot un conjunt de grups d'interès. Però com el mateix entrenador ha expressat més d'un cop, van tenir la sort que la pilota entrés i fossin ells els guanyadors... la temporada següent no han assolit tants títols... però l'esperit es manté intacte.

Coses que poden passar en una piscina

Dijous 8 de juliol a la "platja" d'Esplugues de Llobregat. El Parc dels Torrents.  La temperatura ha rondat els 30 graus durant bona part del dia. Ja són dos quarts de set de la tarda i el recinte és ple, tant els dos vasos com la gespa del voltant. És una opció atractiva (i diuen que "econòmica") per remullar-se i prendre el sol sense anar gaire lluny de casa. Fins i tot he vist uns coloms que s'han acostat a beure de l'aigua de la piscina.

Què faig jo aquí?

He acompanyat als meus dos fills al curset de natació. Una bona manera d'aprendre i refrescar-se a darrera hora de la tarda. Són dos grups de dos nivells diferents que tenen els seus espais reservats a la gran làmina d'aigua. La resta, banyistes de totes les edats. Ara que ja he vist els grans progressos d'aquesta sessió en els aprenentatges dels meus fills, i que en pocs minuts acabaran i ens faran fora, faig una dutxa i una capbussada.

La seguretat.

He comptat fins a tres socorristes que vetllen per a que gaudim del bany de la forma més segura possible. La legislació a Catalunya diu que les piscines que disposin d’un o més vasos amb una superfície total de làmina d’aigua superior als 200 metres quadrats han de disposar, durant l’horari de bany establert, d’un servei de salvament i socorrisme d’acord amb el nombre de persones que es banyen o practiquen la natació, el nombre i la visibilitat dels vasos i les activitats que s’hi realitzin.

Els socorristes han de poder ser identificats de manera fàcil pels usuaris de la piscina. Als efectes de la determinació del nombre de socorristes es tindrà en compte, com a mínim, la relació d’un socorrista per a cada grup de doscents banyistes o fracció. El nombre de banyistes es calcularà a raó de dos per cada cinc metres quadrats de làmina d’aigua.

Coses que poden passar.

Gairebé són tres quarts de set. La megafonia ja anuncia que la piscina és a punt de tancar i esperen que demà tornem. He sortit de l'aigua i, assegut a prop, al costat d'una de les dutxes, miro com els "cursetistes" consumeixen els darrers minuts de la sessió d'una manera una mica més lúdica.

La gent va recollint tots els seus estris. Algunes persones deuen portar un munt d'hores "torrant-se" i "xopant-se". Els socorristes ja comencen a plegar les umbrel·les que hi ha repartides per la gespa.

Un nen petit, d'uns dos anys, s'acosta, sol, a la vora de l'aigua. Ja va vestit i "repentinat". Deu estar a punt de marxar. Però la curiositat és immensa. Ja és al costat de l'aigua, intenta mullar-se el peu,... perd l'equilibri i cau a l'aigua.

El sol segueix escalfant, encara hi ha un bon nombre de banyistes que es resisteixen a abandonar el líquid element. Els socorristes gairebé ho tenen tot recollit.

El nen queda immòbil, surant panxa a terra. Al seu voltant un grup de nens segueixen jugant. No crec que cap d'ells se n'hagi adonat. Un cop vaig conèixer una tècnica per a que els nadons que cauen a una piscina es tombin panxa amunt, com fent el mor, i així poder seguir respirant. No he volgut esperar a saber si aquest és un d'ells. He saltat a l'aigua i l'he tret.

La responsabilitat.

El nen ha quedat dret, plorant. Un dels monitors del curset m'ha vist sortir corrents però no sap per què i se m'acosta. Veu el nen xop i, encara, plorant. "L'has tret de l'aigua?... està sol?".

Una dona s'acosta i abraça el nen, "què ha passat?... on és el teu germà?"

Un cotxet sembla que es mogui sol i se'ns apropa. "On erets?... com és que has deixat el teu germà?"

Darrera el cotxet hi ha un altre nen d'uns cinc o sis anys. "He anat a buscar el cotxet!"

Jo encara sóc a l'aigua. "Moltes gràcies", em diu la dona, "anaven a buscar el cotxet, i...". El nen segueix plorant i el monitor de natació li toca el cap per tranquil·litzar-lo.

"Moltes gràcies..." torna a dir la dona agafant el nen petit en braços, arrossegant el cotxet i fent senyals al nen que és una mica més gran per a que la segueixi.

Els monitors.

Ja he sortit de l'aigua i m'he tornat a dutxar. Un altre cop prenc possessió del lloc que ocupava fa uns minuts i se m'acosten els dos monitors de natació, un noi i una noia. No sé si és per què m'ha quedat la cara una mica blanca. La monitora intenta fer una mica de broma, "Què? Socorrista accidental?". El monitor intenta reconstruir el que ha passat. On era la mare? On és la responsabilitat dels pares?

Aquest mateix dia s'ha ofegat una noia en una piscina pública. Les circumstàncies han estat diferents... sobretot el final. Avui a la feina també m'han comentat que la Comissió Europea està iniciant els primers estudis per a establir una norma que pugui evitar les morts en piscines... no només en les públiques, també a les privades. No existeix un risc 0... però sí que podem prevenir i minimitzar la "mala sort". Sentit comú i responsabilitat.

Activitat fisicotecnologicoesportiva

Ho he de confessar, m'estic "enganxant" a les consoles de videojocs... però no a qualsevol... a una que es pot disfressar com a "activitat física"... o potser no és gaire disfressa, potser sí que es real l'activitat motriu que s'hi pot fer.

De videojocs i jocs motrius.

Quan hom pensa en videojocs pot caure en tòpics com el sedentarisme i l'individualisme. Però actualment, dos mons que ens poden semblar tan distants com l'activitat física i les videoconsoles que permeten el control del joc a través de comandaments i moviment del propi cos, s'han apropat. Aquells que defensaven les virtuts de l'agilitat i rapidesa mentals, la velocitat de reacció manual (dels dits) i la percepció i orientació en l'espai a través de d'una pantalla, ara troben nous arguments com la realització de certs moviments d'execució "tècnica". Aquells que criticaven el seu sedentarisme i l'individualisme es troben amb opcions multijugador de participació simultània o consecutiva. El videojoc pot crear situacions psicomotrius i sociomotrius.

De praxeologia motriu i videojocs.

Quan Pierre Parlebas va començar a reflexionar sobre la lògica interna de l'acció motriu encara no es podia ni imaginar les dimensions en les que es desenvolupen alguns jocs i activitats de base tecnològica actuals. Sí, motrius. Ja existeixen diferents consoles que tenen jocs guiats pel moviment, jo m'he fixat en una, la wii.

He passat alguns dels seus jocs pel sedàs dels dominis d'acció motriu... i no tenen molt a envejar a d'altres activitats motrius més "convencionals" anomenades esportives.

De l'espai de pràctica.

Una activitat amb una videoconsola la podem realitzar "escarxofats" en un sofà. El nostre espai de pràctica serà estable... tot i que no gaire actiu. Però també podem actuar de forma més activa, bé per la necessitat de fer servir el o els comandaments manuals, o per plataformes d'equilibri, o per la resposta de tot el nostre cos amb o sense referències en el paviment. En tots tres escenaris l'espai de pràctica és estable, no és produeix cap incertesa, és conegut.

En el primer cas, els comandaments s'han anat tornant cada cop més sensibles als moviments i amb possibilitat d'ordenar diferents reaccions pitjant o accionant botons. En aquest cas la necessitat d'un espai mínim es fa necessària per a realitzar moviments de gran amplitud, bàsicament de les extremitats superiors.

En el segon cas, la plataforma detecta la pressió sobre ella creant una resposta sobre el joc. Aquí es fa necessari un control postural i reconeixement del propi cos per a interactuar en l'activitat. L'activitat de les extremitats inferiors està molt limitada però imprescindible la propiocepció i interconnexió entre totes les articulacions d'aquestes.

En el tercer cas, l'espai de pràctica va més enllà de la superfície que podem representar amb els nostres braços estesos com a radi. La participació activa de totes les extremitats es fa necessària per a donar respostes eficients al joc.

De l'espai de representació de la pràctica.

Però ves per on, el joc o activitat no succeeix en el nostre espai de pràctica sinó que el nostre moviment és representat en una pantalla que és on de veritat es produeix el resultat de la nostra acció. Aquest espai virtual pot simular incertesa (irregularitat del paviment, vent,...) o pot ser estable (taula de ping pong, pista de tennis,...). Aquest espai virtual ens proporcionarà els estímuls necessaris per a respondre. En el cas del fitness, trobem una proposta interessant d'interacció entre joves i activitat física virtual.

De les situacions sociomotrius.

I aquí el final del tòpic del sedentarisme-individualista de les videoconsoles. La possibilitat d'actuar amb companys en activitats motrius col·laboratives i en oposició. Bé de forma simultània amb un comandament cada participant o de forma consecutiva (com pot ser si es fa servir una plataforma).

Però la relació amb adversaris o companys no es limita a "éssers reals" sinó que permet interactuar amb personatge virtuals, bé com a companys o bé com a adversaris. Potser és massa agosarat denominar situació sociomotriu quan només existeix un únic personatge real. Ho podríem catalogar com a situació sociovirtualmotriu en les seves dues categories de virtualcol·laboració i virtualoposició.

Jocs tecnològics i activitat motriu és una associació relativament recent. O més ben dit, la tecnologia a arribat a l'abast d'un gran nombre de persones. Però més sorprenent que aquesta joventut d'aquestes activitats és la rapidesa amb la que surten noves aplicacions, sobretot de sinergies amb altres camps del coneixement. Agafeu-vos fort que ens queden perviure moltes experiències fisicotecnologicoesportives.

La competitivitat, la competició, l'esport i el joc

Fa uns quants anys (potser ja fa alguna dècada) comença la sessió de jocs del curs de monitors de lleure infantil i juvenil llençant una pregunta a l’aire als joves aspirants a conduir canalla en esplais i altres tipus d’agrupaments.

A l'esplai o, en general, en les activitats de lleure, hi té lloc la competició?

La resposta normal sempre era un depèn, o l'aplicació d'un petit percentatge a activitats de competició i un major percentatge a potenciar les de cooperació. Però aquest cop el grup va començar a defensar que moltes activitats han de ser competitives perquè la societat en la que ens trobem ho és.

En un primer moment aquest raonament em va desconcertar per la rotunditat amb que alguns membres del grup van defensar la posició. Per uns moments vaig quedar més glaçat que els habitants de Catalunya aquest mes de març. L’estereotipo en el que ens encasellen als que ens dediquem al món de l'educació des del temps de lleure, sovint des del voluntariat i de vegades amb uns ideals o motivacions una mica "somiatruites", s'havia transformat com la pesseta a l'euro canviant tot el seu valor.
Sort que va sortir un alumne que estava d'acord en que la nostra societat és competitiva fins a extrems molt radicals, però per això s'estaven formant ells, per a aportar la seva espurna de canvi i millora del món que ens envolta.

Ni la competició és tant dolenta ni és tan bona. Com tants i tants altres aspectes de la formació de l'infant i l'adolescent (i de l'adult) caldrà tenir en compte en quin moment i amb quin grau d'exigència aplicarem activitats de competició (o competitives). Perquè les activitats competitives també són una eina d'aprenentatge per les situacions en les que ens troben en la nostra societat.

Aspectes competitius de la nostra societat.

La competició és un mitjà de comparació amb un altre. Permet conèixer l'assoliment d'un objectiu o referència externa. Però també desencadena un seguit de processos de superació de la capacitat personal tot motivant l'adaptació a les condicions de l'entorn. En aquest cas ens referim a una referència subjectiva o interna.

La competició no és patrimoni de l'esport. La competició i la competitivitat són presents en molts aspectes de la nostra societat:

• tenir una nota de tall per entrar en una universitat;
• gaudir d'incentius per haver estat el que més ha treballat (p ex vendes);
• concursos de TV i ràdio;
• eleccions polítiques;
• aprovar unes oposicions per a aconseguir una feina.

Algun cop he sentit que aquells que han nascut en generacions molt nombroses són més competitius que els que les seves generacions ho han estat menys. Aspectes com la facilitat a l'accés al món universitari o al món laboral fan que el caràcter de l'individu sigui més o menys competitiu. En certa manera és allò que la gent gran ens diu: si passéssim una guerra com ells ja ens espavilaríem més...

En el món animal (vull dir els que no són humans) aquest esperit competitiu es presenta en la forma més primària, la satisfacció de les necessitats més bàsiques, l'esperit de supervivència. Hom ha fet la premonició que en pocs anys els humans competirem per un recurs tan bàsic com l’aigua potable a causa de la seva escassetat.

Els beneficis i els riscs de la competició esportiva en infants.

Quan un infant decideix (o els seus pares ho fan per ell) practicar un esport, entra en un procés en el que rebrà la influència d'un gran nombre d'impactes del seu entorn:

• els companys;
• els rivals o adversaris;
• els entrenadors, tècnics o formadors;
• els àrbitres;
• els familiars i amics;
• els dirigents o directius (escola, AMPA, club,...);
• el tractament que en fan els mitjans d'informació del seu esport;
• els professionals de l'esport.

En certa manera es trobarà exposat o exposada al perills que comporta la competició mal enfocada:

• conductes agressives i violentes tant físiques com verbals;
• el resultat (premi o victòria) per sobre del procés (plaer del joc);
• situacions d'eliminació i excloents;
• excessiu estrès competitiu i pressió per la victòria i l'èxit;
• entrenaments i competicions exigents i dures;
• ús de mitjans no lícits o legals (trampes, dopatge,...);
• sensacionalisme dels mitjans de comunicació;
• especialització dels infants massa aviat en processos selectius que provoca exclusions i marginacions;
• excessiva rigidesa i sistematització d'entrenaments i pràctica;
• abocament de falses expectatives dels pares;
• lluïment personal del tècnic o entrenador.

Per sort, encara en som molts que creiem que també podrem trobar beneficis en la competició orientada des d'una perspectiva educativa:

• saber acceptar les victòries (guanyar) i les derrotes (perdre);
• motiva la millora i superació personal així com l'acceptació de les pròpies limitacions (autoconeixement);
• exigeix l'esforç i la lluita personal per a la superació de dificultats que portin a l'assoliment d'un objectiu (individual o col·lectiu);
• canalitza impulsos agressius (alliberament d'energia) i afavoreix l'autocontrol;
• estimula l'aprenentatge i el desenvolupament de la capacitat de moviment (aptituds motrius i psicomotrius);
• afavoreix l'establiment de diferents relacions personals;
• educa l'adquisició d'hàbits de respecte a normes (reglament) acceptades de manera voluntària.

Fases d'introducció de la competició en el procés educatiu d'un infant.

L'aprenentatge d'un esport ha de ser respectuós amb l'evolució de l'infant. Hi ha esports que per les seves característiques demanen una iniciació en edats molt joves per a assolir un bon nivell tècnic. En general això passa en modalitats o especialitats individuals. Però en altres casos un bon nivell de pràctica anirà associat no només a una execució tècnica sinó a una maduració tàctica. És el cas d'alguns esports d'equip.

En ambdós exemples tothom està d'acord en que cremar etapes anirà en contra de la motivació de l'infant per continuar practicant el seu esport o qualsevol altre. Però sí haurem d'anar marcant uns passos o esglaons entre la iniciació, la tecnificació o perfeccionament i l'alt nivell o rendiment, i no crear falses expectatives.
En el següent quadre es pot veure un resum de diferents autors relacionat amb les fases d'aprenentatge motriu i el paper de la competició:

Esports adaptats a cada edat.

Cada cop més els reglaments dels esports s'han adaptat a les característiques de l'infant reduint l'espai, el material emprat, el temps... i fent les regles més comprensibles o permissibles.
A continuació, seguint P.Parlebas i afegint aportacions de M.Hernández, B.Blázquez i J.Riera, classifiquem i comentem alguns esports que es practiquen en edat escolar a Catalunya tot comparant-los amb el que practiquen en categoria absoluta:

En la darrera revista Apunts d'educació física i esports podeu trobar un article centrat en l'etapa d'iniciació esportiva.

Formes d'organització de la competició.

Cada esport i preesport té les seves peculiaritats a l'hora d'organitzar les confrontacions entre adversaris. Des de les jornades semi-competitives fins a les formes més complexes d'eliminatòria, trobem tot un ventall de possibilitats de diferents durades i nombre de participants per a motivar la participació.

Les formes de competició poden ser de lliga o punts en les que tothom s'enfronta a tothom; de copa o eliminatòria en les que cada enfrontament dona accés a la següent fase amb la possibilitat de ser repescat; o una combinació d'aquestes.

En termes generals, les competicions de lliga o punts premien la regularitat, mentre que les de copa o eliminatòria premien l'actuació d'aquell moment en concret.

Però la pressió per captar, retenir i explotar talents esportius fa que sovint tots aquests processos es comprimeixin i s'accelerin. Algunes modalitats esportives ho justifiquen per no "frenar" el talent d'alguns infants amb projecció de futur... pel que poden arribar a ser... però tots al final no són i seran més que persones. I això ens fa pensar més en una formació integral.