Practicar activitats físiques a l'aire lliure resulta una de les opcions més econòmiques de mantenir-nos en forma. Els espais públics ofereixen un gran ventall de possibilitats per caminar, fer marxa nòrdica, còrrer, anar en bicicleta, patinar, fer exercicis de musculació... I no només a nivell individual o amb el nostre cercle d'amistats sinó de forma col·lectiva organitzada.
De la graella d'activitats en sala a la graella d'activitats outdoor.
El concepte d'instal·lació esportiva ha anat evolucionant... o potser han estat les activitats les que han evolucionat. Els centres esportius han anat incorporant cada cop més a les seves graelles d'activitats ofertes a l'aire lliure.
I no només de forma esporàdica o amb una única finalitat de convivència social i festiva per a les persones sòcies o abonades, sinó com a pràctica regular. Com si es tractés d'una sessió més de fitness. Han "trencat" les parets de la instal·lació esportiva i l'han reconvertit en el punt de partida de sessions d'activitat que es desenvolupen pels carrers, parcs i places del voltant.
Amb accions d'aquest tipus semblen acostar-se a la predilecció del voltant del 40% de persones que prefereixen fer activitat física en llocs oberts.
El centre esportiu sense parets.
Recentment hem sentit en força una iniciativa empresarial a Barcelona que no només ha "trencat" les parets de la instal·lació esportiva sinó que, directament, no existeix aquest espai físic. La seva proposta és a la xarxa i es tangibilitza en punts de trobada d'espais públics de la ciutat. El que sí que segueix existint és la graella d'activitats i una quota periòdica a pagar. A canvi rep els serveis d'una persona professional de l'activitat física en el lloc i horari establerts, en grup.
L'ús esportiu de l'espai públic a l'aire lliure.
L'espai públic a l'aire lliure, com el seu nom indica, és l'espai comú a tot el col·lectiu de ciutadans i ciutadanes. En el cas de l'urbà, carrers, parcs i places són susceptibles d'esdevenir l'escenari d'activitats esportives. La pressió demogràfica pot fer difícil la convivència dels diferents usos. Les xarxes socials esportives de tipologies específiques de practicants han superat el model tradicional d'associacionisme: skaters, grups d'equavòlei, col·lectius a la recerca de pistes de futbol sala de lliure accés... Però aquesta pressió, no només es dona dins dels nuclis urbans sinó que la podem trobar en entorns perifèrics tot i que concentrada en caps de setmana i festius: passeig de les Aigües de Collserola, el parc de la sèquia del Bages, els espais naturals del Delta del Llobregat... Ciclistes, corredors (ara en diuen runners), passejants...
La convivència d'interessos.
En aquest context trobem diferents interessos "esportius" que poden interferis-se entre ells pel tipus de pràctica o per la intensitat que es practica:
- Persones que individualment o en petits grups practiquen activitats de forma lliure
- Entitats sense ànim de lucre que organitzen activitats amb els seus associats i associades
- Entitats amb ànim de lucre que organitzen activitats per als seus clients i clientes
Que conviuen amb interessos "no esportius": altres ciutadans i ciutadanes, persones que passegen, comerciants, turistes... Tots ells s'han de repartir l'espai públic.
A Estats Units o Austràlia ja han començat a patir conflictes en l'ús de parcs o platges per part de col·lectius que els ocupen creant molèsties a d'altres usuaris i usuàries. D'una banda, la competència per ocupar els millors espais, per una altra, el soroll que provoquen els instructors o instructores. Encara més si fan servir música. Això està fent repensar la manera d'ordenar aquestes activitats que alguns encara veuen amb més mals ulls amb l'argument que n'estan treient un rendiment econòmic.
Tanmateix, no hem de perdre de vista que exposar grups de persones fent activitat física és el millor reclam i motivació per a que d'altres puguin perdre la vergonya o es vegin motivats a practicar. En aquest sentit els urbanistes tenen una gran responsabilitat per fer que aquests espais siguin aptes i segurs per fer compatibles tots els usos. I fer espais de connexió entre l'entramat urbà i el medi natural.
